(article publicat a La Vanguardia del dissabte 6 d’Agost del 2011)
En general prefereixo un bon president espanyol a un mal president espanyol, però no hi tinc les meves esperances posades. Això dóna molta tranquil·litat d’esperit. Ara: he de reconèixer que al principi Zapatero em va agradar. És culpa meva, Maragall me la va colar. I Zapatero era jove, i jo també. Més que ara. Veníem d’Aznar i del final del pujolisme; i del tripartit encara no se sabia si era carn o peix per molta fortor que pogués fer.
Odiava la seva oratòria, però la promesa d’obertura de l’estat em va tocar el punt dèbil i vaig voler-lo creure més del que vaig desconfiar-ne. Ho hauria d’haver vist: el pitjor de la retirada de tropes de l’Iraq va ser la frivolitat amb què es va fer. L’absoluta absència de qualsevol càlcul real. Hauria d’haver-ho vist.
Després va arribar l’era dels drets civils, de la teoria de gènere contemporània i dels drets de les minories, homosexuals i catalans en especial. Més enllà de que els homosexuals n’hagin sortit més ben parats, rere cada principi que Zapatero proclamava hi havia un gest buit o un esput mercadoctècnic. Fins i tot les coses més grans que ha fet les ha fet com un petit home. La llei de dependència n’és el paradigma. Tot era en benefici d’una agenda cultural, ideològica, temptada a cada pas d’adoctrinar tant com de legislar. El seu únic èxit històric –la regulació del matrimoni entre persones del mateix sexe– és també l’única mesura que multiplica les opcions de la gent. A excepció de l’avortament, que també confirma la norma: una reforma inútil com aquesta que eleva tant els decibels a Espanya només es justifica com una victòria cultural. Pel que fa a la resta, no falla: si no és inútil són restriccions. Va contaminar-ho tot, això sí, de la seva ignorància infinita i d’un suposat voluntarisme que era, com s’ha vist després, la simplicitat dels dogmatismes. Idealisme social segle XXI.
Pel que fa a Catalunya, va prometre com només es promet als crèduls. L’estatut és un fracàs seu que Espanya i Catalunya pagaran durant dècades, passi el que passi. L’independentisme, amb tot, li deu a Zapatero la sensació de cul de sac.
La crisi el va esborrar perquè no era ningú. I si va ser hereu alhora d’un sistema fallit i d’un bon saldo a caixa, va quedar-se amb el sistema i va patejar-se la caixa. Descomptades totes les sorpreses que la crisi ha dut a tots els governs d’Occident, Zapatero té l’honor de ser el líder mundial que menys i pitjor va escoltar els que sabien què passava. La seva primera reacció a la crisi és una barreja exemplaritzant de populisme de manual, de ludopatia estatal i del deliri de poder. Les insubstancials reformes forçades els darrers temps són la prova documental de l’epígraf que li oferirà la història immediata: ‘es va equivocar en tot’. Ningú no el trobarà a faltar, i la seva premsa i els seus companys no només li han demanat que se’n vagi, també han demanat que s’endugui amb ell les idees de la seva generació. El passat fou millor. Good Bye Mr. Nothing.