Il·lustració d’Oriol Maletarticle de la revista Benzina del mes d’Agost.
Fa ja tres dies que camino més. No només per l’inconvenient de tenir la moto al taller, també per allagar les estones d’estar sol i rumiant en no-res. L’Eixample de Barcelona em permet deixar-me caure com una bola en un joc de laberints. Picant les cantonades, caig d’aquí o d’allà, i les ziga-zagues sempre em porten al meu destí. És un barri per a desendreçats com jo. Surto de dinar amb el Lluís. Carrer Londres, un d’aquells restaurants inaccessible a l’economia d’un com jo. Quan m’hi convida el Lluís, aprofito la qualitat de gènere per demanar plats saludables, que tenen gust d’exquisidesa. Vaig deixant-me caure cap a la Rambla Catalunya, on hi he tingut el despatx els darrers 10 mesos. En aquest estat, interioritzat i rotundament melancòlic, no puc fixar-me en el carrer, ni en la gent. Potser una noia bonica em treu de l’entotsolament, però és un moment hormonal que passa de seguida. Un imperatiu genètic. Dura poc i torno als pensaments interiors. Mota gent m’ha dit alguna vegada que m’han saludat pel carrer i que jo, abstret, els he ignorat. Quan penso i camino és quan la meva vida té ritme. És l’únic moment que sento que tinc alguna cosa semblant a un ritme interior. Camino descalabrat, una mica titella, i sóc incapaç de seguir cap ritme musical amb coherència. Sóc maldestre i, en general, tinc una relació catastròfica amb els objectes exteriors. Res greu. Però quan camino i penso, sento els cops dels greus a l’estèrnon. Uns cops humits, expansius, vibrants. Les idees es tranformen en frases fugaçment, frases que s’encenen un moment, incandescents, i que es fonen amb cada nou greu. Un destí de no-res per a cada idea, per cadascuna de les formulacions de cada idea. És ben bé que soc feliç entre abstraccions. El Lluís m’ha explicat que acaba de tornar de Madrid, de veure l’embaixador d’Israel, i vaig pensant en la sort de tenir amics que em connecten amb móns distants, que en mi només són noms llegits en diaris i llibres, i me’ls fan propers, tangibles, un punt còmics. Em poso menys greu, i puc ser una mica distant i escèptic amb el món. Riure no és l’eina del diable, com deia fra Jordi a El nom de la rosa, però frena les digestions metafísiques. Secularitza l’ànim.
Quan ja estic a punt d’arribar al despatx, no sé per quin camí, i quan ja estic pensant en el moment en què el poble d’Israel va passar de la monolatria al monoteisme, em truca el Ciscu.
El Ciscu té la meva edat, 27 anys. Ell i el seu pare han obert una editorial de llibres d’art (www.treviana.com), per tal de compilar i expandir l’art occidental-cristià, i fer evident la superioritat de l’aportació d’occident, i de retruc, la seva validesa per al present. Són llibres excel·lents, editats amb cura, amb la millor tradició editorial catalana i sobretot, amb la millor imprempta que deu tenir el país. Fotografies grans, de les obres senceres, amb els colors exactes, sense aquell groguenc o verdet dels llibres que jo tinc per casa. Les tapes de seda negra, fil d’or. Etcètera. El Crist crucificat de Velàzquez, i t’entren ganes d’acariciar la pàgina, olorar la cola i fer-te dir “sir”. No sé com, però són barats: 20 o 30 euros. Potser tinguin mercat. El millor és el disc que acompanya el llibre, amb música de l’època de l’autor. No sé si la intenció del Ciscu és metafísica, però el producte que ha fet sembla obra d’un sàdic o d’un hedonista. M’extasio abans de poder pensar res.
El Ciscu em truca perquè porta unes setmanes intentant colar-li a un xeic àrab un acord per tal que l’hotel hiperluxós de Dubai del qual n’és copropietari, regali als seus hostes com a senyal de cortesia un llibre d’art de Treviana. Els clients són occidentals, homes rics de negocis, i vestir-se de pedigrí europeu pot ser una bona estratègia per al ric xeic àrab. Europa és ara un ornament de prestigi per als homes de fe incorrupta -àrabs amb cara de nous rics i gana de cultura- i butxaca estripada de corrupcions. Vida de sàtrapes. El xeic en qüestió, que no sé si és massa metafísic, edita, a més, una revista on hi surten fotografies d’illes paradisiaques. No per fer-ne contemplació, sinó per a triar-ne una i comprar-la. Illes en venda. No sé si té més suscriptors que Benzina, però els articles deuen estar molt ben pagats.
El carrer Aragó m’està fonent -literalment- la sola de les sandàlies que duc, i de poc acostumat al fil que em separa el dit gros de la resa del peu, tinc una coïssor de brasa i humida. Cara de restret i vaig mig coix: el món, el cos, quin desgast. El Ciscu em truca per dir-me que ha parlat per telèfon amb el xeic. Ha rebut els lllibres, li agraden molt. Miquel-Àngel, Turner, Velàzquez, Van Gogh. “I’ll buy them all”, li va dient. “I’ll buy them all”.
El Ciscu que no s’ho pot creure i la conversa que es va tornant confusa. “Però quants en vol?” “I’ll buy them all!”
El xeic el que vol és comprar les obres. Ha confós els llibres amb un catàleg. Es pensa que l’editorial és una empresa de venda d’obres d’art. “I’ll buy them all”. L’esperit d’Europa, en venda. Entro en un pakistanès i compro una aigua.