(article publicat a La Vanguardia del dissabte 17 de desembre del 2011)
En pocs dies hem assistit a dues demostracions d’inconsistència. Primer va ser la negativa sobtada del govern sortint a pagar a la Generalitat els 759 milions pactats. I després ha estat la histèria amb què la majoria entrant va gestionar dijous la pretensió d’Amaiur de tenir grup parlamentari propi. Més enllà de la impressió suosa i corrupta de tot plegat, com d’oficina amb ventiladors al sostre, m’interessa l’obsessió per tapar ambdues vergonyes polítiques amb l’argument que són jurídicament impecables.
Admeto que he tingut la temptació d’apel·lar a Wilde o Nietzsche i engegar la maquinària hiperbòlica per dir que res no és jurídicament ni pecable ni impecable perquè tot és interpretació, i cada interpretació, lluny de ser l’expressió d’uns fets, és l’expressió del poder vigent. Però no em cal. En el cas dels milions, la vulgaritat d’incomplir un pacte és suficient: som les nostres promeses complertes i els nostres contractes honorats. Cada detall del cas –estar a final d’any, amb el govern en funcions, i sabent tots els etcèteres que tots sabem– dóna marge per a sostenir totes les metafísiques, hermenèutiques i teories del poder que vostè jutgi convenients i cagar-se en tot igualment.
El cas d’amaiur és més bonic perquè incorpora escenes de gran antagonisme: primer el president del Congrés sortint, José Bono, diu a la televisió pública que s’ha mirat i remirat el reglament, que ha consultat els serveis jurídics de la cambra i que, contra els seus desitjos, els amics d’ETA tenen tot el dret a tenir grup propi; després, la nova vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos, del PP, diu que Amaiur no en pot tenir, de grup, per raons estrictament jurídiques, seguint un informe dels mateixos serveis tècnics a sou de la cambra que citava Bono. De l’informe en sospiten al PSOE i a CIU perquè conté “ambigüitats” i perquè segons la precisa descripció d’el Mundo: “són tres folis mecanografiats en què no consta ni el membret del Congrés ni la signatura de cap lletrat del Congrés”. Coses de les presses, diu el PP, com si imprimir amb membret impliqués lentitud decimonònica. Quan tinguin un momentet d’intensa exaltació jurídica llegeixin el reglament del Congrés de l’article 23 al 29, és a Internet, i veuran que hi ha marge per la política.
Res, anècdotes que assenyalen amb eficàcia que les raons jurídiques a Espanya són els eufemismes de les raons d’estat poc estètiques. Amb més precisió: la majoria identitària que controla el Congrés, i a través seu el Tribunal Constitucional, aquest magnífic productor de raons jurídiques, imposa tant la llei com la interpretació. La dada: la suma de tots els diputats de Galícia, Euskadi, Navarra, Catalunya, País Valencià, Balears i Canàries, és a dir, la suma de tots els representants de l’espanya diferent, suposa el 42% del Congrés dels Diputats, contra el 58% dels diputats de l’espanya uniforme. I probablement acaba de començar la legislatura més jurídica de la història recent.