Intimitat off line

27 de novembre de 2011 2

(publicat a La Vanguardia del dissabte 26 de novembre del 2011)

Es un tòpic insofrible que l’aparició d’internet ha provocat la pèrdua del pudor. Segons aquest tòpic els blogs-dietari, els fotoblogs, videoblogs, els canals de Youtube, Facebook i Twitter han provocat que els éssers humans es llancin a compartir la seva intimitat sense vergonya ni aturador moral, que aboquin a les escombraries els límits de la seva privacitat i que visquin en un estat de total i constant transparència i exhibició dels seus jos. En especial els més joves, que no tenen valors de cap mena.

La falsedat d’aquest tòpic ja és òbvia per a qualsevol família. Entre que la majoria d’aparells tecnològics són individuals i que cada membre major de 12 anys té un telèfon propi, un televisor més o menys disponible i un ordinador (o en el seu defecte un compte d’usuari personal, amb contrasenya, en l’ordinador comú) s’han acabat aquelles escenes en què si et trucava la nòvia o l’amant o et barallaves amb el teu millor amic o et reclamaven a la feina tota la família se n’assabentava i havies de fer mans i mànigues per dissimular si volies mantenir un mínim de privacitat; s’han acabat les nits de compartir canal obligatòriament i la unitat cultural familiar ha quedat gairebé completament esmicolada. Les fronteres de la intimitat s’han fet gairebé inexpugnables, i la llibertat per triar referents i fonts d’informació s’ha multiplicat com un mannà. Per no parlar d’infidelitats, dobles vides i amics remots.

Però la part més interessant és la de l’exhibició. És cert que des del Renaixement la presència pública d’aquest artefacte cultural que anomenem el jo ha experimentat un progrés espectacular. Montaigne, Descartes, Pascal, Nietzsche, Freud: herois del jo. Però si alguna cosa hem après amb ells és que per molt útil que la noció del jo sigui per explicar de manera endreçada què sentim i veiem i volem no per això deixa de ser una ficció com una altra, una metàfora. I no és bo obsessionar-se amb les metàfores ni prendre-se-les literalment.

La majoria de relats que trobem a internet, al Facebook, al Twitter o als blogs són construccions interessades d’aquesta ficció: publicitat, no privacitat. Que creguis conèixer algú per mitjà dels seus tuits, posts, vídeos, fotos o xats evita que el vegis ensopegar, oloris la seva suor o l’enganxis de mal humor. Aïlla una part d’ell i te l’ofereix articulada. Ho controla tot. El clàssic àlbum de fotos del Facebook de la teva amiga, Formentera’09!, potser et sembla impúdic perquè la veus en bikini, però en realitat són fotos llunyanes, retocades, del perfil bo, amb un titular enginyós i enmig d’altres fotos idíl·liques. Intimitat hagués estat ser-hi, veure-li la cel·lulitis i aguantar-li els renecs. La intimitat és la presència, el caos, la inevitabilitat de les persones que tens al voltant. La imposició del cos, de la imperfecció, del poder de l’altre. Internet, si de cas, ens ho estalvia. Per relacionar-nos ja no ens cal cap veritat ni cap intimitat.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca