Inventari d’un poble

05 d'agost de 2013 0

 (Mirador sobre ‘el concert per la llibertat’ del Camp Nou publicat a política de La Vanguardia del diumenge 30 de juny del 2013)

He de reconèixer que més de la meitat dels músics que ahir van tocar no m’interessen en absolut, que venia amb unes espectataives molt minses, que estic fart de focs de camp, de germanor, d’estelades lligades al coll; que n’estic fins al carnet d’identitat de referències a lluites antigues, que sospito de l’estètica dels setanta, de traduccions de Bob Dylan i de mosaics. He de reconèixer que vaig arribar al Camp Nou esperant l’enèssima demostració d’alegria fraternal, la fantasia col·lectiva. Hem de superar tot això, em deia, si és que hem de ser lliures. No ens estem enganyant amb tanta festa? Amb Lluís Llach no en tenim prou per vèncer Maquiavel. Reconec que duia aquesta crònica escrita al cap: avis, adults, joves, nens abraçats en un foc d’encenalls que no crema i humiteja el ulls. Una revolució de cotxets de bebè, guiant el poble. A punt per ser enganyats i derrotats. Morirem deixant un cadàver alegre. I he de reconèixer que desconfio de la il·lusió. Que vull menys cançons i més política.

Però un poble és un poble, i res més.  Ahir, contra les aparences, no es va celebrar un acte polític que ens farà lliures. Ahir, si de cas, es va tancar per sempre el temps de dir les coses en privat, i de fer-se el cínic en públic; de dir les coses amb cançons i no amb accions. Tota la cultura popular que hem produït per dir i no dir des de finals de franquisme fins el final del tripartit va tenir-hi una veu. De Maria del Mar Bonet a Pere Jou. Ahir una part del país va fer una demostració de força que diu: nosaltres hem fet la feina. Cada cançó o vers corejat, la constatació d’una evidència: pots pensar diferent, i no estaràs sol. Pots discrepar, i celebrarem la teva llibertat. Som un poble, i no podem fer-hi gran cosa més. Hem vingut a ser el centre de la nostra història, i no ens mourem ni un milímitre. Hem vingut a fer bufar un vent que s’endugui totes les maquinacions. No som més que això, poble. No som un excèrcit, ni un club metafísic d’intel·lectuals, ni una melodia. El poble que era caos emprenyat al juliol del 2010, que era somni alegre el setembre 2012, ahir va fer inventari de records menors, cursileries, tremperes, mossegades, pèls de punta. I en sis llengües. No renunciem a cap sediment perquè la porta és oberta. O veniu, van dir als polítics, o us passarem per sobre, cantant, petonejant-nos, rient.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca