La Vanguardia 26 gener 2015
Una de les maneres més sanes de mirar-se la política és preguntar-se de quina manera podem ser menys cruels. No és l’única manera de mirar-se-la i, a diferència del filòsof Richard Rorty, no crec que tota sola valgui per desfer els nusos. Però té l’avantatge d’estalviar-nos algunes disputes irresolubles sobre les essències de les coses, la puresa dels principis o la raó històrica, i sense perdre l’alegria de viure.
En resum: posats a negociar amb la realitat de cada dia, més val començar per encarar el plaer que obtenim del sofriment aliè, i provar d’evitar-ne la prevalença. Sembla un objectiu modest, però té impacte. Ja sé que tot depèn del que entenguem per plaer, sofriment i crueltat, però a falta d’espai per explicar-me amb detall, que cadascú faci ús dels seus significats.
Proposo que et facis la pregunta de la crueltat a cada moment: és superflu el gaudi que s’obté de les conseqüències econòmiques d’un desnonament? O davant d’un fet injust, si la pulsió que et surt és tuitejar un desig de mort no et reprimeixis, contempla el teu desig i pregunta’t si vols ser governat per aquesta pulsió.
¿És menys cruel un país en què la identitat política s’aguanta sobre el convenciment que el dolor propi és més intens, més veritable i mereixedor de drets que l’aliè? Heus aquí la batalla política del subsidi. Quan redueixes el món a una presa de posicions i defenses que l’origen social o la pertinença a una casta o la textura familiar són el fet fonamental de les idees polítiques d’altri, ¿no estàs muntant-te una justificació per obtenir plaer del dolor aliè? Quan redueixes el món a una relació causal entre responsabilitat i èxit, ¿no fas del fracàs dels altres el plaer del teu mèrit?
Fins i tot pensant en la feixuga política de cada dia surt més a compte assumir la crueltat com un dels trets normals del comportament, i provar de pensar de quina manera, en cada cas, podem tenir garanties de llibertat davant del plaer dels cruels. Aquesta crueltat és la banalitat de les majories; aquesta llibertat, la ridícula pretensió de les minories.
Per aquest motiu, penso que els catalans tenim més possibilitats de ser menys cruels els uns amb els altres que no pas les institucions espanyoles en tenen de proveir-nos de garanties de llibertat, governi qui governi. Assumida la pulsió cruel, en un país d’avui, d’identitats múltiples, on hi ha costum de veure els efectes del menyspreu institucional i on la força està repartida, és més fàcil construir institucions plurals que en un país com Espanya, on el poder electoral i material encara depenen de la feblesa de les minories.
Amb garanties de llibertat pel mig, un Estat espanyol i un Estat català tenen més incentius per trobar-se en els interessos que a derrotar-se. Negar-ho és conformar-se a la crueltat i és pitjor solució: la incentiva. Passat el trauma, en canvi, i assumida la rivalitat, s’obre el pas a la ironia.