Per tal que la tecnologia sigui germen de democràcia, de pluralisme o de respecte a la llibertat cal que provoqui alhora una experiència de fortalesa i una experiència de debilitat. De fortalesa perquè si tothom hi té accés, tothom té força, i així més gent s’atreveix a dir i fer la seva. D’aquí que reforci l’individualisme i la diversitat de pensaments, com deia ahir. Però també cal que aquesta fortalesa dispersada faci prendre consciència de la pròpia debilitat. Tan fals és dir que l’origen de les societats es fonamenta només en la debilitat dels humans quan viuen isolats com dir que només en la comunitat homogènia troba l’home la seva fortalesa. Europa ha vist com el desenvolupament de les possibilitats tecnològiques la duia a portar el mal fins als seus límits, amb les dues guerres mundials i amb les paranoies comunistes que buscaven les societats uniformes. No crec que l’afany tècnic de les societats fonamentalistes hagi arribat ja a aquesta presa de consciència. De moment continuen la lògica de les imposicions. La convivència es fonamenta tant en la necessitat de compartir un bé com en la necessitat d’evitar un mal possible. Per als fonamentalistes islàmics el mal que nosaltres els puguem infligir és irrellevant, perquè som l’enemic, fem el que fem. Però si cadascun dels seus germans de fe té poder, aleshores el pacte de convivència és inevitable. El que hem de veure és si els cal un holocaust com a nosaltres per comprendre l’extrema debilitat de l’accés massiu a la tecnologia. Fins ara, totes les nacions pacífiques, democràtiques i plurals han provingut d’una ira anterior. Els ha calgut demostrar-se el mal que podien infligir per renunciar al poder total.
Publicat al diari AVUI, pàgina 18. Dilluns, 20 d’agost del 2007