Jesus és mort: Punk Metal Karaoke

26 d'abril de 2014 0

La Vanguardia 25 d’Abril

“Demostrant disconformitat” són les dues darreres paraules de la definició d’esbroncar segons el diccionari.cat. Les dues primeres són “escridassar algú,” però el debat que jo tenia Divendres Sant tard de nit, Crist mort, tenia més a veure amb la demostració de discomformitat que no amb els crits. Els crits eren obvis, fora del debat: un amic a qui com a tots els amics li aguantes el que no t’aguantes ni a tu mateix té una fal·lera per la música metal i ens va dur, Divendres Sant, a un local de China Town on fan punk metal karaoke.

Des del punt de vista descriptiu és irrellevant que fos divendres sant, però en aquell moment que jo em sentia a punt de perdre els papers definitivament, aquella gent cridant, en l’única cosa que podia pensar era en un senyor galileu dessagnat, el cos clavat dalt de la creu, les articulacions recollint la força de la gravetat en un gest caigut, càrnic, inert. La imatge macabra, carregada d’esperit, fent ressonar tota la història de l’art, era la cosa més propera al silenci i l’única justificació còsmica que podia conjurar mentalment. Un sòtan amb 100 persones, botant càrnicament, mentre una banda de quatre músics toca clàssics del punk i el metal a un volum insalubre. Voluntaris de l’audiència, vinguts expressament, com el meu amic, pugen a cantar. Criden, entesos, però: ¿què volen aquesta gent? I sobretot: ¿demostren disconformitat?

Insegures les estrelles 

Des de la barra, esperant que l’amic pugi a cantar, intentant trenar la relació entre el dimoni, Divendres Sant i el punk metal (i, en paral·lel, preguntant-me si una divagació com aquesta pot ser una suggestió psicològica prou intensa com per fer-me oblidar els decibels que m’embolcallen), alço la vista i veig entrar un grup de gent estilosíssima. Són actors. En reconec dos: Tommy Carcetti, l’alcalde de Baltimore a The Wire (Aiden Gillen), i Lane Pryce, el comptable britànic de Mad Men (Jared Harris). Tots dos acabaran cantant –crec que molt malament, però eh, ¡jo què sé!– mentre els heavies de la sala, que com tothom sap són uns sentimentals i també tenen orgull de grup com els altres humans, els enregistren amb els telèfons.

Uns minuts abans, caço un intercanvi a crits entre Carcetti i Pryce que per mi és un deliri. És com veure aquell home netíssim que surt a Mad Men, i que és alliberat del seu encarcarament britànic pel poder de l’estètica americana dels anys 60, parlant amb el cínic alcalde de la degradada Baltimore de principis del segle XXI que surt a The Wire. Recordo que són actors perquè la conversa, espatlles amunt, és d’una gran inseguretat: “Cantaràs?” “Potser, i tu?” “Potser.” De fons, barbuts i grenyuts diversos continuen renyant-me a crits. No entenc les lletres i en sóc un analfabet: estan o no estan demostrant disconformitat?  Per què crideu?

Rònec racó

En el fons importa que s’ho passen bé. Des dels peluts fins als bellíssims actors engominats, tot homo sàpiens que puja a deixar que li amplifiquin les vibracions vocals està, si de cas, demostrant una enorme i plaent conformitat, sobretot amb ell mateix. Signes dels temps: res més conformat que l’art que mostra disconformitat. La cridòria tan sols evidencia l’absurd que altres arts falsegen amb subtilitat. Ningú no ha trobat solució al fet que fa anys que tampoc la ironia, ni el conservadurisme, ni res serveix de revolta. Queda només el hobby: un sòtan ple de heavies i estrelles, igualats en el crit.

Surto al passadís. A mà dreta, l’escala que duu a la sala dels sofàs; a l’esquerra, un passadís en ziga-zaga cap a la sortida d’emergència. És just i necessari que com més m’acosto a la sortida d’emergència més distant és el so heavy. Un racó silenciós, somio trobar. Però un nou so, aquest cop forçadament callat, psicològicament amordaçat, emergeix en tombar una ziga. Un dels que anava amb els actors, ros, alt, etcètera, és cara la paret. Entre ell i l’estucat, una noia morena i etcètera, també mirant la paret. S’acompassen els silencis amb una armonia que no he vist en tota la nit. L’escena és més de Gomorra que de Sodoma, crec intuir. Cap dels dos sembla demostrar disconformitat excepte pel fet de no voler cridar lliurement. Jesús, com si algú els pogués sentir.

 

 

 

 

 

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca