article de Benzina, continuació del d’en Sebastià Alzamora del mateix número (que podeu trobar just a sota d’aquest)
És la confirmació de les meves intuïcions més insegures. La tranquil·litat tan anhelada. No vull molestar-los, però cal que ho digui: he arribat a l’ataràxia, la pau total de l’esperit. L’article que publica en aquest mateix número en Sebastià Alzamora (al principi de tot de la revista) és el fonament de l’actitud que jo creia vergonyant i que, a la fi, s’ha comprovat que era la correcta. Jo tampoc no cobro per aquests articles que vostès llegeixen àvidament cada mes. I estic content, ves. Ni jo, ni el gran il·lustrador que m’acompanya, l’Oriol Malet. Fa unes setmanes ens vam enviar uns quants correus electrònics, per saber si és que érem els únics passerells que no cobràvem o si la buidor monetària era un tret diferencial de tots els col·laboradors de Benzina. Pel que fa a ell i a mi mateix -i a en Sebastià- es veu que sí, que és la nostra característica. I no saben vostès com me n’alegro. Al començament amb l’Oriol parlàvem de revoltes sindicals, però després d’un parell de mails, ambdós vam coincidir: escriure o dibuixar a Benzina és un luxe més enllà de tot emolument. Aquí no hi ha quotes, ni equilibris amb distribuidores, editorials o discogràfiques: aquí es parla del que és bo, del que t’emociona o et posa parir, del fil forassenyat que recorre els arguments més íntims; i es procura transmetre l’enrampada al lector: mirin si no les crítiques de música, les entrevistes o el viatges de l’Enric Vila. No és la revista on més respecte es té per la cultura? És a dir: no és on se la tracta amb menys compassió?
Si cobrés, m’hi miraria més de no ofendre: i si no em paguen? Si cobrés, faria articles de costums. Si cobrés, trucaria tremolós al Sr. Director i li preguntaria: està vostè satisfet de les meves lletres? Però no: no cobro. I és així que els treballadors de Benzina, els que cada mes dediquem les hores més alegres a la tasca d’estimar l’art per l’art, d’encledar-lo, estuprar-lo o empotrar-lo contra la paret; podem deixar per un moment de preocupar-nos del compte corrent. S’imaginen vostès el que és per un arreplegat com jo, poder escriure i publicar sense pensar en la pasta?
És cert que passo algunes hores o dies pensant què compraria si cobrés aquests articles: crec que d’entrada tornaria la pel·lícula que dec a Vídeo Instant des de fa un any, i pagaria la multa corresponent. Però ara per ara no m’ho puc permetre, així que la miro de tant en tant. Crec que si me’n desfés la trobaria a faltar. Després compraria bombetes, deixaria de comprar llibres amb lletres grosses, abandonaria la costum de llegir al matí, amb llum de dia, i podria abandonar-me fins a la matinada, atrapat entre lectures talmúdiques de lletra de formiga. Vostès, no cal ni dir-ho, en sortirien perjudicats: qui vol saber què dèia un rabbi gironí al segle X sobre la còpula annal? Si cobrés de Benzina, viatjaria més: aniria a Las Vegas amb el Sebastià a jugar al póker versió texas holden, i acabaríem a la presó, després d’estomacar un agent de seguretat per no permetre`ns de jugar al Black Jack amb calculadora. Però ràpidament pagaríem la fiança i compraríem una autocaravana per fugir a Mèxic, com un parell d’assasins en sèrie. Ell Telma, jo Louise. Fa temps que en Sebastià insisteix a comprar-se una ampolla d’aire comprimit, per reproduir els mètodes de Javier Bardem a No country for old men, però no s’ho pot permetre, i quan em truca es conforma amb dir-me frendo. Si cobrés de Benzina em compraria una nina inflable, com el personatge Lars, de Lars y una chica de verdad, i contractaria uns mariachis que li cantessin la versió ranxera de “me gusta cuando callas porque estás como ausente”, i seríem nòvius, i tothom ho entendria: ser ric té aquestes coses. Amb tot això, amics compradors de Benzina, els he dir que no tindria massa temps per escriure, i que quan en tingués, com que la calefacció estaria permanentment encesa -fos estiu o hivern- m’entraria una somnolència felina incontestable. En resum: si cobrés, no escriuria a Benzina. Si no és molèstia, m’agradaria pagar per escriure aquí. I a vostès, estimats lectors, que Déus els pagui la seva paciència.