Jordi Cabré, una bona notícia

28 de febrer de 2008 0

article de www.elsingulardigital.cat

Avui és l’últim dia que el Jordi Cabré és director d’aquest diari. El Jordi el vaig conèixer quan era un advocat que buscava hores lliures per escriure. Volia ser novel•lista, però no s’hi atrevia. Feia temps que tenia una novel•la al calaix, una sobre bruixes, que anava refent i refent. He conegut molta gent així. Professionals joves que sempre han fet el que calia. Intel•ligents, cultes i refinats que han acomplert les espectatives. I que tenen el que ells anomenen “un somni”. El d’escriure novel•les és molt comú. Em va deixar llegir la seva novel•la, i em va agradar. Jo tenia disset anys i també volia escriure, i em va semblar que aquella novel•la ensenyava el sacrifici que cal per construir un món autònom, amb veus, memòries i objectius diferents. Aquell mecanoscrit potser era prematur, un pèl llarg, es recreava en algunes descripcions, hi havia gana, obsessió, vanitat. Però era una bona novel•la i el Jordi havia fet múscul. Al cap d’un temps la novel•la va ser publicada, i va ser un èxit. Va guanyar el premi del lector de l’Odissea i es va vendre força. La vaig tornar a llegir i havia canviat molt. Ritme, concisió, generositat. Em va fer molta enveja veure com el Jordi havia après a callar. A tallar. A triar. A jugar-se-la.

Van venir més novel•les, Rubic a les palpentes és la millor, i de mica en mica la seva signatura va anar apareixent en alguns diaris; el Punt, l’Avui, les ràdios, la tele. Però el Jordi encara era un advocat que feia mans i mànigues per poder escriure. Cada cop que li suggeria deixar la feina i concentrar-se en escriure em parlava del vertigen, de saber si en seràs capaç, si podràs renunciar al luxe de tenir una bona feina i un sobresou literari i confiar en el teu talent, o en la teva obessió per escriure. Ets un covard, li deia jo. I ell somreia, perquè odia la confrontació, i em parlava del seu fill i del futur.

Però aleshores va començar a dirigir el Singular i a escriure més i més als diaris i ser més present en els debats, els dinars i el moments que compten, que et permeten escoltar, saber, entendre. Viure envoltat d’escriptors, periodistes, artistes i polítics li va permetre viure un tros important de la seva vida com un escriptor, i no com un advocat. El seus articles van començar a canviar. Sempre li he recriminat la seva tendència a buscar, reclamar i assenyalar l’ànima de les coses. Que si l’ànima per aquí, que si l’ànima per allà. Ahir ell en feia una referència en el seu article sobre el Singular. Però de mica en mica s’hi va introduir un discurs més d’avui, que se sent còmode amb expressions com “la societat líquida” i amb models vitals ultratolerants, lluny de qualsevol enfrontament. Pardigmàtic, en aquest sentit, l’article que va publicar fa uns mesos a l’Avui sobre el sadomasoquisme. El Jordi forma part d’una corrent nova del catalanisme, una corrent relativista en la moral, espiritual en la política i racional en la vida. I que a l’hora d’expressar emocions és maldestre o una mica cursi. Aquí al Singular l’hem vist fer-ho sovint en el seu article diari. Contradictori, antidogmàtic i deliberadament càndid. Una vegada va escriure una editorial i després la seva columna n’era una argumentació en contra.

Aquest catalanisme és generacional, fill del moment, i hi és a ERC, a CiU, i en alguns d’IC-V. Aquest catalanisme no només no entén perquè ERC i CiU no s’entenen, cosa que no entén gairebé ningú, sinó que pensa que la solució del nostres mals passa perquè s’entenguin i hi hagi amistat. Tendir ponts i sobiranitzar els autonomistes. Per això aquest diari és així. Per això sovint el Jordi s’ha ficat en problemes, per no controlar, per no tenir mala llet, per considerar-ho tot a fi de bé. No sempre els ha solucionat de la millor manera, però sempre s’ha mantingut ferm i esperançat en el projecte; i això en els temps que corren no és gens fàcil, ni surt gratis.

Ara diu que plega, però és irrellevant. L’important és que ha plegat d’advocat des de fa unes setmanes. I que es llança a provar-ho. Li ha anat bé, totes les ponen i etc; però té una idea, una manera pròpia de defensar-la i està disposat a dedicar-s’hi constantment. Això sí que és una bona notícia.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca