(article publicat a La Vanguardia del dissabte 3 de Març del 2012)
Justament ahir va sortir l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Com sempre, m’hi vaig abocar com si llegís les entranyes d’un pollastre. Potser és una creença fútil, no ho nego, però per un país com el nostre, en què les institucions que ens van a favor s’aguanten amb quatre canyes, i en un temps com el nostre, en què tothom fa o desfà depenent de què pensen els altres, tinc gairebé totes les esperances posades en l’opinió de la gent.
Per concretar una mica més: l’absència de llibertat travessa el país de dalt a baix. S’expressa en la manca de poder del govern i el parlament, esclar, però no és exactament aquest el problema. La manca de llibertat és també fruit de la teranyina d’interessos implícits que ens envolta. Els nostres polítics viuen tan pendents dels resultats electorals com de les coaccions dels que viuen de l’estatus quo. A Catalunya, tenir poder, tenir poder de debò, la majoria de vegades –sinó sempre– implica renunciar a ser qui ets. Empresaris, intel·lectuals i polítics: ens hem acostumat a que sigui normal tenir un doble discurs, un per prosperar i un altre per resistir. Pensar lliurement, i expressar-ho amb totes les lletres i en tots els àmbits, té un cost vital i professional enorme, i ens omple el país de desplaçats, asocials, de caràcter agre i solitari. Sembla que parli només de política, però els incentius per ser honest i frontal no existeixen enlloc: ni a la ciència, ni en l’art, ni a l’escola, ni al periodisme, ni en la menor de les feines. Falta coratge i capacitat per arriscar-se: ho diuen els emprenedors i els poetes. Però un país que depèn exclusivament del coratge no és una nació, és una tribu. La quantitat de peatges administratius, morals i intel·lectuals que cal pagar per posar-se dret, en una start-up o en un article acadèmic sobre la memòria col·lectiva, i la intempèrie social a què es veuen abandonats els que perden la partida, multiplica el poder dels traficants de la por. No és d’estranyar que els nostres esperits més lliures siguin els hedonistes, els exiliats i els que no esperen res de ningú.
En l’enquesta que va sortir justament ahir, s’hi aprecien una sèrie de dades més o menys habituals. Els titulars assenyalen que la gent té por del futur de l’economia i que els partidaris de la independència política continuen essent majoria. Hi ha una dada, però, que brilla. Els més joves de l’enquesta no només són els més independentistes, –cosa normal, direu, són els més eixelebrats–, sinó que també són els més consistentment racionals en les raons per les quals ho són. Ni qüestions identitàries, ni sentiment d’ésser maltractats per l’Estat, com passa amb els més grans de l’enquesta. Equivocats o no, els joves són independentistes per raons econòmiques i institucionals. Els joves són racionals i els vells sentimentals. Donades totes les nostres debilitats, aquesta és una gran força disponible. Justament ahir, que el debat era sobre un jove encaputxat.