Kosovo: un cas sui generis?

18 de Febrer de 2008 0

Ahir un periodista anglès li va preguntar en roda de premsa a Javier Solana, després que la UE no hagués consensuat una postura comuna sobre la independència de Kosovo, si el darrer cas balcànic seria tractat com un cas “sui generis” dins de l’ordenament internacional i de les relacions exteriors de la Unió. I Solana el va mirar fixament i li va dir: “Si no fos un cas “sui generis” vostè i jo no estaríem aquí parlant d’això”.

La pregunta que ens hem de fer, al marge de debats absurds sobre precendents legals o emmirallaments interessats dels uns i dels altres, tant pels que fan de Montenegro i Kosovo una línia ascendent, com dels que fan costat a Sèrbia per interessos nacionals propis, és si la declaració unilateral de Kosovo és un signe més d’una corrent històrica del món global, o si es tracta, efectivament, d’un cas “sui generis”. Que sigui legalment heterodoxa només vol dir que aquesta independència planteja promebles nous des del punt de vista de la logística; però des del punt de vista ideològic, des del punt de vista dels principis que hem assumit que han de regir la vida col·lectiva en un món just i raonable no està tan clar que siguem davant d’una excepció.

Ahir mateix, al New York Times Stanley Fish publicava en la seva columna “Think Again”, el debat sobre la identitat política, provant de respondre amb una mà els que analitzen les primàries demòcrates com una batalla entre un negre i una dona i amb l’altre els universalistes càndids que pensen que ni la ideologia, ni la identitat juguen un rol polític important i convenient. L’article es titulava: Quan la identitat política és racional.

El cas de Kosovo, i la resposta de la UE, obliguen a fer unes quantes preguntes. A ningú se li escapa que la solució independentista de Kosovo respon a una necessitat estratègica. Estratègica perquè cal solucionar un problema ètnic important, i buscar una solució més o menys premanent a l’últim reducte de l’enfrontament identitatri que han patit els balcans occidentals els darrers vint anys. I estratègica perquè també assistim cada dia a una lluita de poder per part d’Occident, i especialment dels EUA, en els països, nous o vells, que encara ara fan de frontera amb Rússia. La voluntat americana de col·locar part del seu escut antimíssils a Polònica, a Eslovènia i a Txèquia, malgrat l’excusa iraní, és massa per al rearmament moral de la Rússia de Putin. El suport rus a Sèrbia es complementa amb la seva pressió gasística sobre Ucraïna i amb el suport, explícit i implícit, a les minories russes dels països bàltics i caspis. Al capdavall la independència de Kosovo, al marge de la ferida que ha obert les portes a aquest estrant artefacte legal cataplasmàtic, se sustenta sobre un principi que sí que és nou a la política internacional: la superioritat ètnica dels que tenen el seu origen i referent en un altre país. La majoria independentista kosovar és albanesa, d’identitat, fidelitat i familiaritat albanesa. La minoria sèrbia és la que té les arrels, en sentis clàssic, més enfonsades en la terra negra del sud-oest balcànic. Estem davant d’un canvi de paradigma en la definició dels drets col·lectius? Una majoria social, contra el pes de la història, es fa amb el poder i crea una comunitat nova?

Per ser més clars: si un dia Catalunya és independent, què passarà si la majoria hispanòfila de, posem, el Baix Llobregat, decideix ser una província independent? O què passarà si una minoria rumanesa, amb passaport comunitari, s’agrupa en una comarca poc poblada, s’organitza políticament i reclama el seu dret a ser una comunitat diferenciada políticament? I els alemanys de les illes balears?

Curiosament la persona que ahir acompanyava Javier Solana a la roda de premsa era Dimitrij Rupel, que ha estat vàries vegades Ministre d’Assumpes Exteriors d’Eslovènia en els darrers 17 anys, i que va ser el ministre en els anys de la independència eslovena, la primera de les fragmentacions de l’antiga Iogoslàvia que acabava ahir a Kosovo.

El que ha passat aquests darrers vint anys als balcans no és un cas “sui generis”. És un paradigma. És el paradigma de la fi del comunisme de l’est d’Europa, i per tant, el cor de la construcció de la UE. És el paradigma de l’aflorament de les identitats, del poder polític dels esperits, després d’anys de materialisme ideològic. És el paradigma de la confrontació d’aquestes identitats; i també de les adscripcions religioses: no en và la disputa cristiano-musulmana que ha configurat la història d’aquest territori és com sempre l’avançada del que després ha de digerir europa. És el paradigma del dret a l’autodeterminació, de la definció i per tant els límits, del dret individual a decidir el propi destí, i del dret col·lectiu d’organitzar-se segons una racionalitat pròpia. I és, sobretot, el paradigma de la incapacitat de la política i del dret entès com ho ha estat en el segle XX per a donar solucions a aquestes necessitats, durant anys oblidades per liberals materialistes i cosmopolites de gueto.

El mateix Jurgen Habermas en va parlar en aquelles famoses conferències amb l’aleshores cardenal Ratzinger, que vam comentar en el primer número d’aquest butlletí, ara fa dos anys i mig. En aquelles conferències, per a sopresa de tots, el filòsof autor del patriotisme constitucional, el creador del concepte de“la comunitat ideal de comunicació”, informava sobre la importància de la identitat, de les xarxes de solidaritat emocional, de la confiança i el respecte que es generen en les comunitats arrelades com un nucli significatiu de les possibilitats d’una política racional, liberal i justa.

El cas de Kosovo posa de manifest, un cop més, la ineficàcia de les normes actuals. No és un debat català, o basc. El moment històric no bascula sobre el fet que Espanya no reconegui la independència de Kosovo. Ahir, Solana va dir que la UE tractaria Kosovo i Sèrbia com un problema conjunt. Cert que es tractava de conciliar la divergència entre el bloc d’Espanya i el del Regne Unit; però cert també que Rupel va haver de dir que els Europeus se senten orgullosos de la seva diversitat. Aquest discurs políticament correcte, aquestes apel·lacions constants, des de fa anys, a la llibertat, la democràcia i la justícia al final han portat el món fins on és ara: més a prop en els fets de la set que aquests conceptes generen en les ànimes europees, que en el dret, en el reconeixement o en les estructures polítiques.

El dret a decidir és un dret que se sent des de tots els racons del món, amb més o menys intensitat, amb més o menys uniformitat. La creació de 15 estats nous en els darrers vint anys a l’Europa occidental era la fi d’un sistema, més enllà de la fi d’una ideologia. La barreja que el món global ens porta, les preguntes que suscita i que fa anys que intel·lectuals, poetes, directors de cinema, novel·listes, filòsofs, historiadors, polítics, cantants estan recollint i oferint al públic; demana de noves categories. Nous paradigmes. El sorgiment de noves espiritualitats, nous plurilingüismes, noves confrontacions és només un efecte d’aquestes causes, i demana alguna cosa més que retòrica, i que el populisme de l’Aliança de Civilitzacions.

Ahir, també, Shlomo Ben Ami, publicava un article a Project Syndicate (http://www.project-syndicate.org/commentary/benami14/Spanish) crític amb l’Aliança de Civilitzacions i fa només una setmana un entrevistat de la Contra de la Vanguàrdia explicava com s’havia passat anys donant classes a Alemanya en italià amb traductor, “perquè una llengua és una lògica, i parlar és reflexionar sobre aquesta lògica”. La curiositat és que “Project Syndicate” és la suma d’intel·lectuals d’arreu del món, traduït a deu llengües. I que il professore italià venia a presenar la traducció d’una obra seva.

No som davant d’un cas “sui generis”, som davant de la fallida d’un paradigma obsolet.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca