I.
Escoltes endins les veus del desconcert
I en fas un ordre, l’albir d’un camí.
Però res del que jo et pugui dir, res del que et vull dir, res del que tinc per dir-te,
-res del que t’he dit ja-
No serveix per assenyalar tots els altres sons,
Tots els altres silencis,
Totes les vies de sotabosc o d’escorça d’abre.
Puc agenollar-me, posar les mans a terra
I resseguir arran de nas
Un fil, un fil entre fils,
I dir-te: mira, un exemple.
Però no serveix.
II.
De la incomptable bardissa,
De les ombres efervescents dels teus pensaments boscans
En faràs un alè d’esperit.
Camí de desig,
És un camí de traç de llum,
Un ham
Penetrant la pell del teu pit,
Amb un fil de brasa tibant,
Arrossegant-te enllà de la bardissa.
III.
Atravesses el camp d’esbarzers.
I se t’esberlarà la pell, se t’esberlarà la carn
Se t’esberlaran els ulls. Ho saps: encara que vulguis evitar-te el soroll dels vidres
quan es trenquen.
El teu cabell és ara un eixam de papers fotogràfics,
Fugint, fugint, fugint,
Res no és el que sembla quan atravessa el teu cos.
Res no és el que sembla.
IV.
Esbufegues, crides, t’estires el fil i l’ham,
-te’l vols arrencar:
Ets al bell mig
del camp d’esbarzers. Ho saps.
Ho has vist.
-Qui t’ha segrestat l’alè?
V.
Entorn del teu cos espargit,
desfet d’ànsia,
tot de cossos atrapats en les ombres efervescents.
-Em veus? Sóc allí, egenollat, sagnat. Com tu, com tots.
Les mans dels cossos d’ombra s’estiren,
(Les punxes vegetals dibuixen camins impossibles
en les seves extremitats),
i et volen apamar.
Han vist un camí, han vist un camí.
VI.
Un camí de fil de traç de llum.
Temps que ja va venir.
VII.
Haurem d’agenollar-nos,
posar les mans a terra
i reseguir un traç de llum que no existeix.
Repetint convençuts l’antiga litúrgia
dels iniciats.
Segueix-lo. Fes-ho.
Què més puc dir.
Res no és fàcil, res no és bàlsam,
milers de cossos com el teu,
maldant per sortir,
empesos per un fil de llum.
VIII.
Sempre un camp d’esbarzers.