article benzina
Pateixo una mena de tendinitis crònica als genolls i tinc els peus plans. Deu anys de plantilles me’ls han corbat prou per no semblar un ànec, però encara em desplaço amb un cert destartalament de titella. Com a tares físiques són força ridícules, però així com els tuberculosos del segle XIX van aficionar-se a la lectura i als desmais, les meves tares m’han dut a interessar-me pels terres.
Hi ha jugadors de tenis que prefereixen jugar sobre el paviment de formigó del Flashing Meadows, que és molt dur i fa rebotar la pilota a gran velocitat; n’hi ha d’altres que els convé més Roland Garros, que és més tou perquè la terra batuda absorbeixi part dels impactes de la pilota i l’alenteixi; i n’hi ha encara uns altres que són especialistes en Wimbeldon, el més lent i tou de tots, amb la seva gespa amorosa. A mi em passa el mateix que a les pilotes de tenis. Els turmells i els genolls reben el pitjor dels impactes quan camino sobre el paviment de formigó (premsat a 200 atmosferes) que ha colonitzat totes les places dures de les ciutats catalanes. Quan puc, prefereixo les llambordes de granit de l’Eixample, amb els dibuixets i la brutícia, que em descansen les cames. I quan creuo un carrer, camino sobre les franges blanques dels passos de vianants perquè la capa de pintura resinosa és més flexible que l’asfalt pur i dur. El millor és buscar itineraris que incloguin parcs infantils. La llei obliga a revestir-los d’un paviment de cautxú i goma, per a què els nens no es facin mal quan s’estimben, que és molt menys agressiu que qualsevol altre material urbà. Si a més hi ha gespa o sorra ja és la glòria.
Quan ho passo pitjor, però, i em consta que no soc l’únic, és quan vaig a veure una exposició. Els grans museus europeus, el Louvre, el British, la Tate Modern, el Vaticà i fins i tot el MNAC o el MACBA tenen terres de marbre o d’altres materials nobles, duríssims. El caminar litúrgic dels museus, amb les seves cues, amb les aturades sincopades davant d’una pintura famosa, el canvi de postura o l’embadaliment stendhàlic -oh! ah!- em destrossen. Recordo amb gran afecte les pintures de Van Gogh, Déu meu, quin terra més agradable el del museu d’Amsterdam. I hi ha un museu a Berlín, un museu de malformacions genètiques, que és un plaer. Entre les solitàries fileres de pots plens de nasciturus hi passa un agradable parquet flotant, lliscós i tou. Les cultures del fred, com l’Alemanya, a banda d’haver dut al món coses tan fantàstiques com el protestantisme o l’idealisme tenen la costum de fer treure les sabates quan s’entra a un recinte tancat. A la Freie Universität és obligatori encara avui treure-se-les, i això ha dut als constructors a apostar per la fusta, càlida i flexible, per als terres. En conseqüència els seus museus més moderns tenen uns luxosos parquets que són una delícia.
En la meva infància de minyó escolta vaig apreciar els camins de terra argilosa molt més que els cims calcaris; i ingènuament em comprava botes que duguéssin l’etiqueta “víbram”, que tenien la suposada virtut de repartir la tensió dels turmells per tota la cama. El resultat, però, eren uns genolls inflats com síndries. El museu del Palazzo Vecchio dels Mèdicis a Florència el vaig visitar calçant botes víbram, i no recordo gran cosa del qui hi vaig veure; però sí puc dir que l’empresa catalana de butaques Figueras hi té uns comodíssims seients per a la sortida.
No és un problema menor. L’envelliment de la població, així com al universalització de la mandra, converteix en urgent repensar el terra dels museus. Fora màrmols. Fora paviments de formigó. Una possibilitat serien els cautxús infantils, però s’embruten molt. Per fer-ho econòmic, n’hi hauria prou de posar-hi una capa resinosa d’un centímetre sobre els terres actuals, o, invertint-hi prou, posar-hi parquet flotant; però són superfícies molt sorolloses. La terra argilosa la descarto, els jubilats hi ensopegarien fàcilment. Jo hi plantaria gespa. Una gespa ben tallada, cuidada amb abonaments químics no olorosos. Fresca, verda, tova i suau seria una gran novetat cultural. Les natures mortes, els païssatges holandesos, els pobres de Nonell o el vàter de Duchamp prendrien una nova perspectiva. Quanta gent aniria als museus a passar-hi la tarda? Imagino els creadors modificant la seva obra, per a què pogués ser vista des de terra, en germanor, asseguts com robinsons. Contemplar l’Esmorzar sobre l’herba de Manet seria una experiència gairebé mística: una refundació de l’art. Un art que no necessiti fer caure de genolls ningú per demostrar el seu poder.