(article publicat a La Vanguardia del dissabte 5 d’octubre del 2013)
Entre els partidaris de la consulta hi ha qui vol que hi hagi tres respostes i hi ha qui en vol només dues. És un debat interessant. En realitat, però, la principal diferència entre uns i altres no és tant el número de respostes com el contingut de la pregunta. Tot depèn de què vols saber. Per saber si els catalans volen un estat independent fas una pregunta així: Voleu que Catalunya sigui un estat independent? Per saber quin model d’estat volen en fas una altra. Exemple: Quin futur voleu per a Catalunya? Ja es veu que són preguntes diferents amb conseqüències diferents.
La primera pregunta demana una resposta de sí o no. Evidentment, una dicotomia així no implica que tots els partidaris del sí estiguin d’acord al 100% o que tots els partidaris del no pensin igual. Entre els partidaris del sí hi pot haver des de gent que vulgui un estat independent fora de la UE fins a gent que desitja, en el futur, confederar-se amb Espanya i crear a la península un model similar a la UE o Suïssa, aquest cop d’igual a igual i mirant-nos als ulls.
De la mateixa manera, dins dels partidaris del no hi pot haver des de qui vol tenir un estat amb un govern central més fort fins a qui defensa una reforma federal perquè creu que dins del marc actual és possible convèncer els partits espanyols de la virtut d’aquesta evolució.
El sí i el no diferencien les estratègies de relació amb Espanya i amb el món. La victòria del sí obre el debat sobre què fer amb l’Estat independent, incloent-hi la relació amb Espanya, atès que tenir-hi vincles és inevitable per raons òbvies de geografia, família i mercat. La victòria del no obre el debat sobre com entendre’ns dins d’Espanya en la realitat post-Estatut, assumint que no en volem marxar.
La segona pregunta pot tenir tantes respostes com calguin. Duran i Navarro, per exemple, en volen tres: independència, federalisme o statu quo. He defensat públicament que aquesta pregunta no és desitjable per tres motius. El més important: perquè pregunta per una cosa que no és a les nostres mans. El federalisme l’han de decidir tots els espanyols amb una reforma de la constitució. Ni tan sols és una oferta que PP i PSOE tinguin dret a fer, suposant que de sobte ho volguessin. Cal un referèndum a tot Espanya. El segon motiu: perquè el federalisme té altres vies. En particular, eleccions ordinàries on la gent vota partits federalistes per a què exerceixin la competència que té el Parlament d’iniciar una reforma de la Constitució. I tercer, perquè un resultat ambigu manlleva la decisióa la gent i la deixa en mans de polítics i lobbys.
No discuteixo ara si la tercera via és desitjable. Dic que la consulta ha de servir per saber de quina manera volen els catalans materialitzar les seves vies cap al futur, que sempre són més de tres. ¿Les volen materialitzar dins o fora de l’Estat espanyol? Aquesta decisió els pertany i és l’única que justifica moralment i política un pols amb l’Estat i una consulta.