La decisió és de Mas

10 de gener de 2015 0

La Vanguardia 10 gener 2015

El futur immediat de l’estratègia independentista pertany al president Mas. En té la responsabilitat, però també la possibilitat. He escrit aquí que sóc partidari de la llista unitària, però també que si no pot ser no s’acaba el món. Ho mantinc: té una importància relativa.

Pel que fa a la desconfiança entre la direcció d’ERC i l’entorn del president Mas, em sembla que tots plegats tenen raons vàlides i raons egoistes. No me’n faig mala sang. És bo que algú li digui al president que no n’hi ha prou amb els informes del CATN, el màster de diplomàcia per a funcionaris de la Generalitat i les maniobres més o menys maquiavèl·liques de Quico Homs.

També és indispensable que al president li preocupi, abans que qualsevol altra cosa, que no se li fracturi el país i que opti per una manera de fer que prioritzi la unitat. O que vulgui marge per maniobrar en un context de confrontació amb l’Estat en què és difícil saber qui és amic i qui enemic.

Però més enllà d’això, i de la ruptura que hi va haver entre la suspensió del Constitucional i el nou 9-N, que té tantes versions diferents com testimonis he consultat, la clau de tot plegat continua sent la decisió de Mas. I no em refereixo a la d’avançar les eleccions o a deixar passar tot el cicle electoral del 2015. Igual que la llista unitària, això és secundari.

Mas sempre ha dit que es veia més com el president de la consulta que com el de la independència. I ell mateix és conscient que el procés participatiu del 9-N no va ser prou consistent per considerar que ha fet tota la feina, per això vol la segona volta de les eleccions plebiscitàries. Les plebiscitàries, però, per tal que ho siguin, l’obliguen a un canvi de posició.

Si Mas es presenta a les eleccions (sigui ara o el 2016, amb llista conjunta o llista separada) liderant un projecte clar sobre el perquè i el com de la independència, haurem inaugurat un paradigma. Només cal veure com de nerviosos es posen els immobilistes cada vegada que se’l veu disposat a arribar fins al final, i com mercadegen amb la frustració cada vegada que els seus silencis obren la porta a les inseguretats atàviques de la societat catalana.

Fins ara era discutible i discutit que el president posés la unitat al davant del discurs, però hem arribat a un punt en què sense un discurs clar i ambiciós, que vagi més enllà d’encomiables propostes procedimentals, no hi haurà unitat.

És la seva responsabilitat i, a més, ho pot fer. Fins ara aquest discurs es podia caricaturitzar fàcilment, i era raonable que es resguardés fins i tot de les ganivetades dels seus aliats. Però durant quatre anys ha esbrossat un espai narratiu on pot fer-ho i guanyar perquè ja ningú no pot fer la viu-viu. Ja no li calen folklorismes ni historicismes, en té prou amb el que hem viscut i un bon projecte.

Tots els partits, també ERC, es veuran forçats a seguir-lo i jugar-s’ho tot. Aleshores sí que votar significarà guanyar, independentment del resultat, perquè sabrem el preu de cada cosa i qui el cobra.

Etiquetes

Darrers articles

La confessió

(capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020) Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

  • Cerca