La deshumanització

27 d'octubre de 2012 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 27 d’Octubre del 2012)

Un dels errors més dramàtics del pensament europeu postAuschwitz ha estat insistir que els nazis eren monstres. Els nazis no eren monstres, eren persones com vostè i com jo. L’objectiu de titllar-los de monstres és distanciar-los, de tal manera que puguem sentir que per molt que explorem la nostra humanitat, per molt que estirem els nostres principis, mai no serem nazis, perquè nosaltres som humans, no monstres. També ha estat una manera d’exculpar la resta d’europeus de la maquinària ideològica que va dur a l’extermini. Com si l’optimisme posat en el poder de l’estat per arreglar les incomoditats de les masses, i esborrar les minories de tota mena –en particular la jueva–, fossin una anomalia alemanya: nascuda després de la 1a Guerra Mundial i morta als judicis de Nuremberg.

Darrerament ha aparegut un corrent de pensament que ho posa en qüestió. Novel·les com Les Bienveillantes de Jonathan Littell, La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes; textos teatrals com el Himmelweg de Juan Mayorga o cançons com Hitler in my heart d’Antony and the Johnsons han desenvolupat la idea que el nazisme és, justament, una cosa molt humana. A Roberto Benigni també se li va dir que La vita è bella humanitzava el nazisme. L’altre dia en una festa woodyallenesca vaig conèixer una estudiant de doctorat de la Universitat de Colúmbia, polonesa per cert, que també està estudiant aquest fenomen.

Curiosament, un dels trets més significatius del nazisme és l’intent de deshumanització de la minoria. Els jueus, els gais, els gitanos són infrahumans. I per això poden ser anihilats. Aquesta estratègia retòrica no se la va inventar Goebbels. És antiquíssima i concorda amb el fet que originalment molts gentilicis eren sinònims de la paraula home. Si no ets com jo, no ets humà.

Avui la paraula nazi es fa servir també per deshumanitzar. Si aconsegueixo que semblis un nazi, tot estarà justificat. Fins i tot s’apel·la a Churchill, que va oposar-se al pacte amb els nazis abans de la guerra, contra l’opinió del parlament britànic. Després el van fer primer ministre. Bush va justificar així la guerra preventiva, i l’estiu abans que Aznar s’hi sumés, en un reportatge lleuger de la premsa capitalina, l’expresident va explicar que havia llegit les memòries de sir Winston amb gran delit.

Fa cinc o sis anys, un diari madrileny va treure en portada la foto d’un nen català, vestit amb bata de ratlles grises, que duia una estrella de David a la màniga. El nen anava disfressat perquè l’escola havia dedicat el dia a reflexionar sobre l’holocaust. El titular del diari, però, era sobre la immersió lingüística, i el peu de foto no en deia res, de la reflexió escolar. Que avui els catalanistes siguin titllats de nazis s’entén per la lenta imposició d’aquest marc mental, que busca la negació de la raonabilitat de l’adversari, deshumanitzant-lo, per així justificar qualsevol mesura contra les seves decisions. Que humans que són alguns.

 

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca