La ferida a la vista

12 de maig de 2012 4

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de Maig del 2012)

Encara que no sigui representatiu de res, em sembla que descric un cert estat de les coses si dic que la majoria del meu entorn el formen ateus o agnòstics. Potser perquè sóc cristià mai no m’ha interessat massa la guerra cultural que es desplega als mitjans de comunicació contra el cristianisme institucional, tan lamentable, per altra banda, com la majoria d’institucions. Sempre he pensat que, si Déu existeix i la seva presència al món s’assembla ni que sigui una mica a la idea que en dóna la nostra tradició, la clau de volta es troba simultàniament en els fonaments últims de la creença i en els gestos ètics de l’individu menys polititzat. He d’aclarir, però, que jugo amb avantatge: vaig créixer en una comunitat de cristians que no s’assembla en res ni al tòpic nacional-catòlic, ni a les caricatures que es publiquen a la majoria de diaris.

No nego que existeixi un cristianisme així, ni que molta gent hagi patit la pressió dogmàtica d’un estat confessional, dic que els cristians que jo he conegut i que m’han educat no només mai no han abusat sexualment de mi ni de cap dels meus coneguts, no només no han provat d’imposar-me cap interpretació de la cultura, no només no han fet de la por l’argument principal de la moral, sinó que sempre han estat exemples de l’afany de comprendre i d’adaptació a les circumstàncies. La meva experiència m’és suficient per concloure que molts dels discursos sobre l’església parteixen del mateix dogmatisme i immoralitat que li critiquen.

M’ha interessat molt més conèixer el nínxol que ocupa la idea de Déu en la història i els mecanismes que articulen la creença, en tots els seus àmbits. És l’impuls que m’ha fet llegir obsessivament les obres dels grans pensadors ateus de la nostra tradició, des de les impietats gregues fins a la neurociència d’avui. No m’han resolt cap dubte, però és innegable que tots ells han condicionat les raons i les expressions de la meva fe. La fe contemporània, almenys la del meu entorn, té presents les objeccions fonamentals de la ciència i l’ateisme, fins al punt que, igual que per agnòstics i ateus, la recerca del sentit últim de la vida s’ha transformat en el sentit mateix. Però un dels descobriments que he fet al llarg d’anys de discussions i lectures és la intensitat amb la qual s’assemblen els ateus d’avui i els cristians del final de l’edat mitjana i el principi de la modernitat. El cristianisme innercial, basat en l’autoritat acadèmica i social, mancat d’arguments i de radicalitat moral, que convivia amb un conjunt de supersticions i creences menors per anar tirant i empènyer la vida, propi de segles anteriors, és pràcticament idèntic a l’ateisme dels nostres temps. La centralitat de l’ateisme sembla haver fet tous els seus fidels, i ha electrificat els cristians. Avui, ser cristià, a banda de ser contracultural, obliga a donar tantes explicacions que se t’acaba musculant la raó. Per això sento un profund agraïment pels pioners de l’ateisme i pels assassins de la crosta de Déu.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca