La ferida a la vista

12 de maig de 2012 4

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de Maig del 2012)

Encara que no sigui representatiu de res, em sembla que descric un cert estat de les coses si dic que la majoria del meu entorn el formen ateus o agnòstics. Potser perquè sóc cristià mai no m’ha interessat massa la guerra cultural que es desplega als mitjans de comunicació contra el cristianisme institucional, tan lamentable, per altra banda, com la majoria d’institucions. Sempre he pensat que, si Déu existeix i la seva presència al món s’assembla ni que sigui una mica a la idea que en dóna la nostra tradició, la clau de volta es troba simultàniament en els fonaments últims de la creença i en els gestos ètics de l’individu menys polititzat. He d’aclarir, però, que jugo amb avantatge: vaig créixer en una comunitat de cristians que no s’assembla en res ni al tòpic nacional-catòlic, ni a les caricatures que es publiquen a la majoria de diaris.

No nego que existeixi un cristianisme així, ni que molta gent hagi patit la pressió dogmàtica d’un estat confessional, dic que els cristians que jo he conegut i que m’han educat no només mai no han abusat sexualment de mi ni de cap dels meus coneguts, no només no han provat d’imposar-me cap interpretació de la cultura, no només no han fet de la por l’argument principal de la moral, sinó que sempre han estat exemples de l’afany de comprendre i d’adaptació a les circumstàncies. La meva experiència m’és suficient per concloure que molts dels discursos sobre l’església parteixen del mateix dogmatisme i immoralitat que li critiquen.

M’ha interessat molt més conèixer el nínxol que ocupa la idea de Déu en la història i els mecanismes que articulen la creença, en tots els seus àmbits. És l’impuls que m’ha fet llegir obsessivament les obres dels grans pensadors ateus de la nostra tradició, des de les impietats gregues fins a la neurociència d’avui. No m’han resolt cap dubte, però és innegable que tots ells han condicionat les raons i les expressions de la meva fe. La fe contemporània, almenys la del meu entorn, té presents les objeccions fonamentals de la ciència i l’ateisme, fins al punt que, igual que per agnòstics i ateus, la recerca del sentit últim de la vida s’ha transformat en el sentit mateix. Però un dels descobriments que he fet al llarg d’anys de discussions i lectures és la intensitat amb la qual s’assemblen els ateus d’avui i els cristians del final de l’edat mitjana i el principi de la modernitat. El cristianisme innercial, basat en l’autoritat acadèmica i social, mancat d’arguments i de radicalitat moral, que convivia amb un conjunt de supersticions i creences menors per anar tirant i empènyer la vida, propi de segles anteriors, és pràcticament idèntic a l’ateisme dels nostres temps. La centralitat de l’ateisme sembla haver fet tous els seus fidels, i ha electrificat els cristians. Avui, ser cristià, a banda de ser contracultural, obliga a donar tantes explicacions que se t’acaba musculant la raó. Per això sento un profund agraïment pels pioners de l’ateisme i pels assassins de la crosta de Déu.

Etiquetes

Darrers articles

La confessió

(capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020) Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

  • Cerca