La fi de la socialdemocràcia espanyola

08 de febrer de 2010 3

A principis de la dècada, els socialismes espanyol i català bullien. Els butlletins de les fundacions, els actes públics amb plotters lluminosos, les conferències, taules rodones, reflexions amables i benpensants dels socialistes de la vella guàrdia, amb jerseis de caixmir i camises de fibra vegetal, van anunciar el principal problema de la socialdemocràcia ibèrica: la falta d’idees.

Era un tema recurrent, que venia empès per la crisi del socialisme francès -el crepuscle de Jospin i el flaix Le Pen-, per l’enrariment de l’aire fresc de Blair i les esbufegades suoses de Schroeder. D’Itàlia no cal que en parlem, però al caire de la recuperació i la consolidació d’una nova era del socialisme a les institucions del regne d’Espanya després de la bogeria amfetamínica del conservadorisme aznarista, la manca de fuel de la socialdemocràcia a Europa, sumada a la repetició ideològica dels entorns d’aperitiu i canya del PSOE, auguraven una cert camí que feia pujada i un cert anar a peu.


De tota manera, els termes del debat es plantejaven en clau publicitària. Als socialistes espanyols els calia “una idea per vendre”. Al capdavall, les polítiques reals estaven clares. Existien tres eixos rectors: primer, el procés de convergència amb la UE -que incloïa una certa política amb el dèficit públic i les inversions subvencionades per la productivitat i el sentiment de culpa alemanys-, segon la bonança econòmica sustentada en la construcció, la corrupció municipal i el turisme de masses (el sòl urbanitzable, el sol mediterrani i l’opacitat administrativa); i tercer, la deriva pseudoliberal dels tres socialismes europeus que he esmentat (la tercera via de Blair, les primeres propostes de retallades de l’Estat del Benestar per part del partit socialista  alemany i el fracàs de la jornada laboral de 35 hores de Jospin a França). Calia, doncs, vendre una idea a l’electorat socialista de tota la vida: rocós en les idees, líquid en la vida feta de pantalles de plasma.


La solució, d’entrada, va venir sola. N’hi va haver prou amb el que els lògics de tota la història d’Occident n’han dit “reducció a l’absurd”. N’hi va haver prou de demostrar que les últimes conseqüències de les polítiques de l’adversari sempre serien pitjors: “si tu no hi vas, ells tornen”. De l’11 al 13 de Març del 2004 -per posar un exemple evident- el corol·lari d’aquest exercici de retòrica va mostrar-se brillant, i va arribar a produir una llum pròpia, d’esperança. Són els temps del regnat dels Zaragoza, Pepiño Blanco i la immaculada sotana del publicitat ZP. El tarannà, l’angelisme i una frase que el president Zapatero adora i que ha repetit diverses vegades: “la forma dóna l’ésser a les coses” (que, per cert, és de Sant Tomàs). Subtileses medievals per a temps sense una idea precisa de progrés. Teologia socialista, buidor.


Aleshores va esclatar la crisi econòmica. A primer cop d’ull la crisi va semblar per al gran públic un fracàs del capitalisme en si. El fantasma neoliberal que havien estès durant anys per una raó merament estètica -al capdavall, les polítiques econòmiques dels uns i dels altres no eren pas tan diferents- va semblar que adquiria prou consistència com per clavar-li una nova ganivetada i allargar la reducció a l’absurd de l’adversari. El conservadurisme de la regulació financera espanyola va permetre Zapatero de treure pit. I la victòria d’Obama li va donar oxigen. Els debats americans són una mica tramposos, perquè vistos des d’Europa sembla que el debat sigui paral·lel a la disputa esquerra-dreta continental; però en realitat parlen de problemes diferents i, sobretot, d’un estatus quo diferent. En un país com EUA on la taxa de retorn del sector no financer és del 10% (segons em va explicar el doctor Sala i Martín), et pots permetre el luxe de proclamar el retorn del keynesianisme i de la massiva inversió pública. Quan tot  el món es refugia en el dòlar, tens més marge de màniga per estirar el braç. Zapatero es va deixar anar. La situació econòmica era realment fotuda, però semblava que la falta d’idees, la confusió ideològica i la gravetat de la situació havien eliminat el problema de la “venda d’un concepte”. La venda estava assegurada, la qüestió havia passat a ser un problema de despatx. Què fer. Com fer-ho.


El socialisme espanyol -amb algunes excepcions com Solbes, o Castells o el mateix Montilla tímidament- va decidir recuperar la retòrica i les propostes dels anys 30… americans. Roosevelt, Keynes. Estranyament, ningú no va voler recordar què va passar l’any 1932 a Alemanya, el 36 a Espanya o el 39 a les poroses fronteres del protestantisme centre-europeu.


A l’hora, Europa havia acabat el seu viratge. Sarkozy, Merkel, Berlusconi i la lenta decadència de Gordon Brown. Només Sócrates recollia el relat del socialisme espanyol a Portugal. L’acudit sobre un Sócrates serè, disposat prendre’s la cicuta voluntàriament és massa fàcil, però a ningú no se li va passar pel cap. És cert, com va dir Fareed Zakkaria a Barcelona durant l’acte d’entrega del premi internacional de periodisme de la FCO, i una setmana després en la seva columna de Newsweek, que la nova dreta europea té uns tocs socialdemocràtes evidents. La simple gestió de  l’estat del benestar obliga, com qui diu. La por de la ciutadania europea, més fonamentada en les pensions que en el terrorisme, també. Però no és menys cert que el múscul socialdemocràta d’Europa -les polítiques clàssiques dels anys 70, 80 i 90- no conjuraven la confiança d’abans, en part perquè la promesa de felicitat que pregonaven s’havia descobert tan rovellada com la d’un anunci de detergent. Des de les polítiques d’educació germàniques, passant pel multiculturalisme britànic, fins a el republicanisme social francès: el so del globus desinflant-se esborronava la pell.


Aquest primer semestre del 2010. La falta d’idees de fa deu anys. La borsa. Un dèficit del 12%. 4 milions d’aturats. I un mantra repetit per tots els economistes del món des del Financial Times i el Wall Street Journal, fins a l’esquerraníssim premi Nobel Krugman (a això li dic internacionalitzar el conflicte): productivitat, productivitat, productivitat. Els salaris espanyols son superiors a la seva productivitat. Produïm menys del que cobrem. La gràfica que acompanya aquest article la va publicar al se blog del New York Times el mateix Krugman fa una setmana. Solucions? Baixar els salaris o apujar la productivitat. Ho sabia Gonzàlez, ho sabia Aznar i ja no sé si pensar que ho sabia Zapatero. El miracle espanyol era un miracle perquè era irracional: un estat del benestar proto-escandinau amb un model de creixement de l’europa de l’est. Cap polític espanyol s’ha atrevit a plantejar el problema obertament en 30 anys. Cap. Socialdemòcrates del PSOE i del PP. Espanyols amb complexe de francesos. On és l’enemic ara? La frase de Zaragoza pren un sentit zen avui. En llevar-te mira’t al mirall i digues-te: “Si tu no hi vas, ells tornen”. La bellesa de les conclusions de l’absurd.

krugman-spain-germany-labor costs


Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca