La fractura social

31 de gener de 2014 0

La Vanguardia 19 d0octubre 2013

Hi ha un risc elevat de fractura. Fa temps que es cova. I l’esquerda avança. Les dues tendències polítiques majoritàries –la voluntat de ser consultats i l’independentisme– són una resposta a aquesta amenaça. Hi ha qui defensa la tesi contrària: que l’independentisme i el sobiranisme en són la causa. És un error: vistos de prop, són un clam per la flexibilitat, són la superació d’un marc mental rígid i uniforme, la demanda d’institucions que responguin a la realitat i no a la fantasia legal.

I sobretot són una resposta a la fractura. Quan es diu que la crisi alimenta l’independentisme s’acostuma a mencionar com una feblesa. Però ha estat la crisi, justament, la prova del cotó d’Espanya. Igual que la veritat d’un banc es percep quan hi ha problemes, i per això es fan tests d’estrés, la veritat d’un país es veu en temps de crisi. O la d’un avió quan hi ha turbulències. Busca el teu exemple: una família, una empresa o un anorak. En una crisi les coses troben la seva veritat.

La crisi ha ensenyat que a les institucions centrals els era igual el deteriorament de les relacions econòmiques en aquells territoris que no els són addictes, tant com els beneficia el deteriorament de la llengua que no és la seva o de les garanties democràtiques que els treuen poder. La resposta catalana no ha estat la desesperació, ni l’emprenyamenta, ni cap forma coneguda de caos. La resposta catalana ha estat pragmàtica: quina solució hi ha a la fractura?

Només cal constatar una evidència: la majoria dels independentistes i consultistes ho són perquè han canviat d’opinió. Són els flexibles. Mira la foto de la via. Són els moderats. Prou flexibles com per posar-se samarretes lletjotes, prou moderats com per agafar-se les mans. Qui són, doncs, els radicals?

Els radicals són els que han causat la fractura material des de les institucions i l’estigmatització pública des dels mitjans. Avui ni PP ni PSOE poden permetre’s la consulta perquè porten massa anys dient que el tracte fiscal i cultural a Catalunya és correcte i que som uns avars victimistes. Cedir ara seria admetre que fa trenta anys que menteixen o bé que accepten un xantatge: cap polític espanyol pot sobreviure-ho. Aquesta rigidesa propicia la fractura, perquè només les coses rígides es trenquen. N’hi ha que creuen que així es guanya: Aznar.

Però la lliçó fonamental d’aquests anys és que la majoria de catalans, independentment de l’origen, estan disposats a canviar-ho tot abans que deixar-se trencar. La convivència és l’única cosa que han construït sols, un a un i conjuntament. Tot en depèn: la protegiran. Qui jugui amb aquest pragmatisme, qui pretengui fer jocs de mans amb la consulta per preservar els seus interessos particulars, de partit o de càrrec, qui es refugiï en la inflexibilitat d’Espanya, ja sigui polític català, funcionari capital·lí o buròcrata europeu, ja sigui elit, missatger o lobbista, veurà com la gent l’abandona.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca