La gossa de la Sara

10 de febrer de 2008 3

article de la revista Benzina

A la Sara la vaig conèixer quan assajàvem “Xakúntala o l’anell perdut”. Ella feia de noia primaveral i jo d’eremita enamorat de la natura. Mai no vam arribar a estrenar. Un any després, el seu nòvio, l’Arnau, va venir a viure a casa, i ella s’hi estava i era part de la família. La Sara és guapa, intel·ligent i culta. Quan miràvem una pel·lícula, la que fos, ningú no la superava en humor negre, excepte amb els animals. Qualsevol escena que impliqués el sofriment d’un animal era un atac a la seva sensibilitat. Que morissin persones entrava dins del normal, que morís un gos era violència gratuïta.

Vaig adoptar una gosseta, mig pastor alemany, mig no se sap, i ella la va batejar, aprofitant que jo era a Dinamarca de casament: li va dir Hannah. Treballàvem junts i frisàvem per tornar a casa i veure la Hanna. Era juliol i l’Arnau, que estava de vacances, se n’ocupava, i de mica en mica el meu hivern voraginós i el seu amor als animals va acabar fent de la Hannah la gossa de la Sara i l’Arnau. Cap retret, la Hanna s’els estimava i jo li faria de padrí. Aviat em vaig trobar parlant d’una gossa com si fos una persona, i quan van marxar a viure plegats, vaig notar el buit. Quan ens veiem, amb la Sara, encara em diu: “Vine un dia, que la Hannah enyora el seu padrí”.

La Sara ha acabat fent un programa de gossos a la televisió i quan me la miro parlant amb els propietaris dels animals sé que es mor de ganes d’entrevistar el gos, més que la persona. Ara fa unes setmanes va venir a sopar a casa i mentre jugava amb el Tao, el gos de l’Isaac, que viu amb mi, em va deixar fullejar una nova revista que acaba de sortir: Caninomagazine.

És una revista d’excepcions culturals per a mascotes. Un fanzine gratuït on s’hi pot trobar, sobretot, moda canina, la més cool de Barcelona. L’editorial, no cal dir-ho, està dirigida als gossos, i no als seus propietaris. En el darrer número, per exemple, s’hi pot veure un fotorreportatge del Bitxo, el gos de l’Emma Vilarassau, que duu un Empire collar de 95 euros, amb una civella d’orfebre combinada amb cuir, amb una estranya mena de teixit i amb incrustacions del que sembla ser lapislàtzuli. Però si del que es tracta és de complements, hi ha una extensa secció de roba i corretges per a gossos.

El millor de la revista és la guia de locals petfrienfly. Locals de Barcelona on s’hi pot anar amb mascota i no et fan fora. Més aviat et reben amb alegria, sobretot si hi compres alguna cosa, que és del que es tracta. Els estudis de disseny, les botigues d’il·luminació o els bars de copes petfriendly només són superats per l’Hotel Florida, on a banda de tenir servei per a atendre gossos, ofereixen un brunch per a persones i gossos els diumenges a mig matí, que es veu que són una delícia.

En l’agenda d’aquest número s’hi pot trobar la referència a la Fundació Darwin de Barcelona. Es dedica a l’apadrinament de simis de la família dels Titís i els Tamarinds, que són aquesta mena de micos que a les pel·lícules transmeten l’èbola, criden i són tan petits com malparits. Estan en perill d’extinció i des de www.darwin.cat és ben senzill apadrinar-ne un. A la seva revista, Darwin News, s’informa de l’apadrinament de Birk i Vicky, dos exemplars de tamarind lleó daurat que viuen al sud de França, en un paratge protegit. Les fotografies els mostren feliços i agraïts de tenir padrins. Ignoro si escriuen cartes als seus benefactors.

A l’últim número de la Cosmopolitan, en canvi, hi ha un interessant article sobre les noves regles que les fèmines d’ésser humà han de tenir en compte pel que fa a l’amor i al llit. Són set velles regles que han de ser substituides pels nous comportaments. Aquests set nous comportaments es poden resumir amb un “sigues una mica més animal”. Ser natural, marcar territori, ser egoista, deixar-se anar, ser una mica salvatge. Les tendències, en els éssers humans, són les oposades a les dels mamífers canins. Ells es sofistiquen, nosaltres ens deixem anar. A la Caninomagazine hi ha un conte que ho ilustra perfectament: un Bulldog anglès, refinat, amb flegma, censura l’actitud promiscua, desendreçada i bruta de la seva propietària, que no para de copular amb ésser humà mascle.

Ara voldria haver fet un article contra tanta tonteria, però no li puc fer això a la Sara. I això que a ella, mentre no toqués un gos, ja li semblaria bé que fes sang. Però no em surt ser un animal si ella corre pel mig. La contenció i la sofisticació són el que es porta entre gossos.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca