La immersió (II): endins

17 de març de 2012 5

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 17 de Març del 2012)

Al final del llibre setè de La República, Sòcrates afirma que la manera més eficaç de dur a terme la seva ciutat ideal consisteix a expulsar tothom major de deu anys. Així el programa educatiu que està a la base del règim perfectament just es podria completar sense la incòmoda interferència dels pares i els costums decadents de la societat. Molts lectors interpreten aquest passatge com un senyal que Plató, en realitat, creu que la ciutat perfectament racional, –sense amor, sense passions, sense lligams irracionals–, és impossible més enllà de l’exercici teòric. Tota La República seria, a l’extrem, una ironia.

A Catalunya no hem acabat d’entendre aquest gir irònic. O potser és que ens agrada més teoritzar sobre la perfecció que embrutar-nos les mans amb les imperfeccions. El ‘federalisme asimètric’, el ‘gradualisme lleial’ o el ‘consens ultramajoritari’ són creacions teòriques magnífiques que pretenen solucionar el problema de l’amor, les passions i les lleialtats irracionals d’Espanya amb equilibris racionals impossibles. El poder sempre s’ha repartit en base a la por i a la relació de forces. Només cal veure les balances fiscals. La democràcia és una manera imperfecta de comptar les forces de cadascú sense haver de passar primer per l’espasa. Per això Sáenz de Santamaría va avisar ahir que el referèndum sobre el pacte fiscal no és competència de la Generalitat: el poder de comptar adhesions és el poder mateix. No hi ha dreceres teòriques perfectament racionals, per molt que ens hi entestem.

La immersió lingüística és la clau de volta de la ciutat ideal catalana. L’abocador de totes les nostres frustracions. És un intent de forçar des de l’escola la diversitat i la normalitat que no s’aconsegueixen a les institucions. És un intent de compensar la incapacitat individual de viure amb dignitat. De justificar la renúncia a la llengua al bar de la cantonada. I la incapacitat col·lectiva d’assumir la naturalesa del poder polític, i pagar-ne el preu. Amb la immersió ho fiem tot al futur, com sempre, enlloc de fer-nos responsables del present.

Per salvar-lo, cal que el català sigui una llengua que creï un espai de llibertat, no un espai etnogràfic de museu. El castellà és la llengua pròpia d’Espanya perquè és la llengua sobre la que s’ha construït un espai polític que garanteix la llibertat dels seus parlants. El català ha estat la llengua pròpia de Catalunya perquè ha construït un espai de resistència contra l’opressió de l’estat. Sense un espai polític lliure, és un instrument de comunicació inútil. Les llengües només serveixen per anomenar un món, i recollir la saviesa dels segles: per això tenim noms específics per cada vent o cada tipus d’onada, segons l’impacte que han tingut en les vides de moltes generacions. Si aquest món no existeix, si és un món on no s’hi pot viure lliurement i prosperar-hi, ni el món ni la llengua valen la pena de ser viscuts. I la immersió és aleshores inútil o, a l’extrem, una ironia.


Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca