La importància del croissant

22 de gener de 2008 0

Article publicat al butlletí num 100 del CEJP 22 de gener de 2008

Malgrat que la imatge de la lluna creixent s’ha convertit en el símbol de l’Islam, el seu origen és previ. Com tots els símbols senzills –formes geomètriques o representacions de la natura– han estat utilitzats per diverses cultures i estats sense aparent relació entre ells. La història de la mitja lluna a la península aràbiga es remunta a dos mil anys abans de Crist, quan els babilonis i els assiris adoraven la deessa lluna, en concret, en la seva fase creixent, i la relacionaven amb la fertilitat. A la mateixa Meca, abans de Mahoma, s’hi adorava el déu Hubal, déu de la lluna, que ocupava el primer lloc entre els més de tres-cents seixanta déus que s’hi adoraven.

La seva preeminència feia que es col•loqués una mitja lluna creixent sobre la teulada del centre de peregrinació, la Kaaba. Hi ha qui ha volgut veure-hi l’origen de la col•locació de la mitja lluna sobre els minarets de les mesquites. Fins i tot, el nom d’Alà podria venir del nom genèric d’aquest déu Hubal, que era al-ilah. Al capdavall, Alà només vol dir déu genèricament, tal com al-ilah.

El que sí que és un fet és l’ús que l’imperi otomà va fer de la mitja lluna en els seus estendards. L’origen podria ser aràbic, o un culte a la lluna anterior, però les llegendes es multipliquen. Hi ha cronistes que equiparen la forma de la lluna creixent amb les peülles dels cavalls dels guerrers otomans, que dominaven coratjosament grans extensions de terreny, deixant la seva petja durant segles. Hi ha també la hipòtesi que compara la forma de la lluna creixent amb les tàctiques militars otomanes que, sobretot en les batalles navals, es diu que rodejaven l’oponent desplegant les forces pels extrems, és a dir, en forma de mitja lluna. Però costa de creure que un exèrcit anunciés la seva tàctica en els seus estendards. Mahoma mai no va fer servir aquesta forma. El seu estendard militar era una àliga dalt d’un pal, potser com una rèmora de les parades militars romanes que també la feien servir.

L’Islam, com el judaisme i el cristianisme, volia ser una resposta a la banalització del sagrat que era el politeisme sincrètic. El judaisme fou primer una monolatria, és a dir, envoltats de pobles politeistes, els hebreus reconeixien l’existència de multitud de divinitats, però limitaven el seu culte a un de sol, el seu, que els havia escollit. D’aquí es passà a la jerarquització dels déus, que col•locava Yahvé al capdamunt. L’última etapa del judaisme és la que s’estira fins avui, el monoteisme, que considera que de déu només n’hi ha un, i Israel és el seu poble. L’Islam de Mahoma també va voler acabar amb la idolatria politeista pròpia de les cultures àrabs i negà la representació iconogràfica del sagrat. Per això no hi ha imatgeria a les mesquites, només fragments esculpits de l’Alcorà, el veritable símbol de l’Islam. Alà també és l’únic déu, i Mahoma és el seu profeta. Però també el déu únic de cristians i jueus és el déu dels musulmans; i els profetes de l’Antic Testament, i el mateix Jesús, són considerats profetes veritables, precursors de Mahoma.

A l’Islam, doncs, li mancaven símbols religiosos, i amb l’avançar dels segles, la lluna creixent otomana, aràbiga o preislàmica, tant se val, ocupà les banderes i l’imaginari del món islàmic. Fins al punt d’introduir-se en la seva teologia i en la cultura popular. Avui no és estrany de sentir argumentacions que defensen l’ús de la lluna creixent per la seva coincidència amb el calendari del Ramadà o per la riquesa de la seva interpretació: la promesa de creixement, l’incomplet que augura una perfecció, el retorn del bé, l’efecte sobre altres fenòmens naturals o fisiològics, etc. Com passa amb tots els pobles i tots els símbols, la barreja d’elements pagans i religiosos, i el ressò esmorteït de dogmes anteriors ressonen en les banderes que avui espeteguen.

L’any 1683, després del fracàs dels turcs en el setge de Viena, els pastissers vienesos van començar a produir una pasta en forma de lluna creixent, potser com una befa, potser com un festeig, que ha arribat fins als nostres diumenges al matí, amb el diari obert, i un cafè amb llet: el croissant. (Hörnchen, ‘cornet’, originalment) De fet, croissant en francès vol dir creixent, lluna creixent.
Per als occidentals no islàmics, avui la lluna creixent és ja un símbol de l’Islam, sovint, directament, un símbol del terrorisme i el fonamentalisme. Però com a símbol no és una amenaça, perquè no competeix en prestigi amb els nostres símbols més estimats. Els darrers segles d’Occident han estat els de la secularització, i això dificulta molt parlar de sacrilegis. Els símbols han perdut importància, encara que hi hagi guerres de banderes als ajuntaments, o que la llei de la memòria històrica expliciti l’obligatorietat de retirar els símbols franquistes. Gairebé ningú no es pren el símbol com un fi en si mateix, sinó més aviat com una clau de reconeixement, subjecte a canvis històrics. És fàcil trobar avui usos comercials d’una fotografia del Che, o comprar emblemes comunistes als basars dels països de l’Europa de l’est. Els símbols continuen, però. A Catalunya, el partit Ciutadans es declara tan secular que rebutja tota mena de símbols –d’aquí que el seu candidat aparegués nu en el seu cartell electoral del 2006, fent de l’absència de símbols un símbol–, però la nit de l’1 de novembre, quan van saber que havien obtingut tres diputats al Parlament, els seus seguidors bramaven cap a les càmeres de Televisió de Catalunya: “TV3, toma tres”, i rodejaren un cotxe de la Guàrdia Civil mentre animaven els agents amb crits de “Libertad, libertad”. Els símbols, doncs, existeixen malgrat nosaltres. I són una de les vies més primàries de relacionar el món amb les idees. Les possibilitats de sofisticació són, fins avui, inesgotables.

Fa uns mesos, la premsa explicava la desaparició de la creu de Sant Jordi de l’escut del Barça en les samarretes falsificades que es venen a països islàmics. I es feia ressò també de la polèmica d’un partit a Turquia, en el qual l’Inter de Milà havia comparegut amb el seu equipament commemoratiu del centenari, amb una creu que travessa tota la samarreta. Sembla que, als musulmans, la creu els recorda les croades i el cristianisme, i els sembla un sacrilegi que encara sigui usada per Occident, o dur-la sobre el pit. Ignoro si la profunditat del rebuig és tan poc fonamentada com la de la crema de les fotografies del rei a Catalunya, però és evident que el que molesta als ofesos no és tant el contingut que assenyala el símbol –si no, no comprarien samarretes del Barça–, sinó el símbol en sí. A Occident passa una cosa similar amb la creu gamada, que és un símbol religiós oriental, però que ningú amb dos dits de front la col•locaria en una samarreta. Dic similar, però no igual. Aquest episodi ensenya que la secularització europea ens ha dut una mica més a prop de prendre els símbols pel que són: significants. Mentre que els col•lectius que no han patit aquesta secularització, com molts musulmans i molts occidentals, continuen veient-los com un significat en ells mateixos.

Al final del camí, tornem als grecs, que són els inventors de la paraula símbol. Símbol, en grec, assenyalava un fragment d’una peça de ceràmica. L’amfitrió trencava la peça davant del seu hoste i li’n donava un fragment el dia de la seva partença. Així, l’hoste, si mai tornava, reconeixeria qui el va acollir. Aquest símbol, amb el temps, passà a ser una prova d’un contracte. És a dir, reconeixement, hospitalitat, confiança. La baralla sobre els símbols és sempre una pèrdua de temps. El que és útil, i força més complicat, és canviar el significat dels símbols. Serà d’aquí a uns segles un símbol d’hospitalitat, la creu de Sant Jordi? Paradigmàticament, això ja no és feina només ni de cristians, ni de templers. Cosa que no ha aconseguit ni la creu roja. El croissant roig, vull dir.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca