La jugular del president (segons un dels seus consellers). Versió Llarga.

23 de Febrer de 2010 0

Un home de govern publica un article criticant les línies mestres del partit que l’emplea i  l’endemà el govern, el partit i la premsa es centren en la lluita de faccions que aquest article explica. Està bé, és justificable i fins i tot desitjable que ens ajudin a comprendre les contraccions intestinals o els estertors del poder polític. El conseller d’Educació presenta les credencials de la seva facció davant de la facció dominant, la del president Montilla. Després la crisi es tanca, com totes les crisis d’aquesta mena que es poden controlar des del govern. T’asseuen al sofà del president i se’t baixa el fluxe de l’adrenalina. El poder es va inventar per acabar amb el dilema de la diferència d’opinió. Jo mano i tu obeeixes, o te’n vas a casa per sempre.

Però només molt de passada s’han analitzat quins són els arguments que va fer servir el conseller per oposar-se a la facció dominant. I són interessants perquè tradicionalment hi ha dues maneres de qüestionar als poderosos: qüestionant les seves virtuts o qüestionant el marc institucional que els abriga. Maragall no va fer cap de les dues coses, o va fer les dues alhora, segons es vulgui entendre. Va proposar unes idees que servirien per un programa de govern futur, és a dir, va explicar què és allò que el govern actual no està fent, i allò que, per ara, no té previst de fer en el futur immediat. Amb aquest gest Maragall va prentendre presentar-se churchillianament com un home d’estat: aquell que pensa més en les properes generacions que en les properes eleccions. Tot i que ens equivocaríem si penséssim que Maragall ho sacrifica tot per la puresa de les idees, o per la pulcritud del debat, és alliçonador veure quines són les coses que un conseller socialista de tota la vida, que s’ha empassat tot allò que no li agradava dels seus en favor d’un destí compartit, creu necessàries per separar-se d’allò que els seus fan i tenen previst fer en el present i el futur immediat.

No és realista esperar que cap home de poder faci res per tenir-ne menys. Fins i tot la invenció de la democràcia fou impulsada per aquells que en volíen més, i no pas com una concessió per part dels que estaven disposats a cedir-ne. Després hi ha sempre l’argumentació, la justificació de la bondat o l’efectivitat dels nous sistemes. Però els arguments per a qualsevol reforma gairebé sempre estan disponibles quan se’ls necessita. Ja al segle XII, per entendre’ns, les idees d’independència, autogovern i govern del poble eren presents en les ciutats-repúbliques del nord d’Itàlia, que és on aquests conceptes eren necessaris per a la gestió de les pugnes de poder. No és que estigui tot inventat, però els marcs mentals per a acometre una reforma fa segles que existeixen, ni que sigui esbossadament. Per això, per exemple, mai no m’han impressionat gens les crítiques que diuen que tal o qual ideologia és pròpia del segle XIX, com si això les fes pitjor que altres idees suposadament contemporànies. Si dius que la teva idea és nova, provablement vol dir que ets un ignorant. Ja Marx es va enmirallar en l’Utopia de Sant Thomas More, que és del 1516, i que presenta un comunisme que faria les delícies d’una casa okupa. Llibre que, per cert, acaba citant Plató, del segle V abans de Crist.

Per tant, les idees que proposava Maragall no són noves, ni especialment originals en context actual. I tenen com a objectiu afermar el poder per a la seva facció tant si el PSC se’n surt a les properes eleccions, com si no. Però posades en negatiu ensenyen què fa i què vol fer el PSC al govern.

Maragall demana 3 coses. Primera, una resposta liberal a la crisi. Davant “l’empobriment que hem general els darrers 2 anys”, demana el que és obvi per tothom, més competitivitat, però també més llibertat per a la negociació dels convenis col·lectius entre empreses i sindicats; és a dir, l’abolició dels principis bàsics de l’estatt dels treballadors, una de les peces centrals del socialisme dels anys 80 i 90, i una dels fonaments sobre els que se sustenta la demagògia del socialisme català. Per tant, ja sabem que el PSC no té intenció d’apretar per una reforma laboral d’aquesta mena. També demana la introducció de criteris propis de l’empresa privada al funcionariat. Per tant, també sabem que el PSC té la intenció de continuar aguantant-se sobre la fidelitat dels treballadors públics, sense tocar cap dels seus privilegis.

Segona, Maragall demana de tirar milles pel que fa al desenvolupament de l’Estatut del 2006. Especialment, demana més fermesa per part del govern a l’hora d’enfrontar-se a la tendència de les institucions espanyoles de erosionar l’autonomia. Aquest argument és molt potent en un moment en què les instotucions espanyoles -inclos l’estament judicial i la guerra bruta policial- fan tot el possible per afeblir les possibilitats de resposta del govern i els partits. Per tant, sabem que aquestes amenaces han calat, i que el govern i el PSC tenen al cap una estratègia moderada pel que fa a la densensa de l’estatut.  De la mateixa manera, demana el conseller un grup parlamentari propi per al PSC, per a donar als socialistes catalans algun marge de maniobra davant les ordres del PSOE, per tant ja sabem que el PSC no té previst…etcètera. I, en el marc de l’autogovern, Maragall demana tirar endavant la reforma de l’organització territorial, és a dir, acabar amb les províncies i diputacions i impulsar les vegueries, el que podria significar, en el cas que el PSC perdés les properes eleccions, un buidat de poder de la facció dominant del president Montilla. Cosa que implica que el PSC no es pren molt seriosament aquesta reforma, o que es pren molt seriosament els riscos que per al seu poder comportaria jugar-se-la als escacs de les vegueries.

Tercera, el conseller d’Edudació demana reformes per a la regeneració democràctica. Reformes que, per una banda, apropin els electors i els elegits. És a dir, més democràcia directa (llistes obertes? circumscripcions unipersonals?) i menys política de despatxos i discrecionalitat dels aparells dels partits. Hola Montilla, què tal. Adéu tripartit, que vagi bé. Un cop més, per la inversió de l’argument, descobrim que el PSC no té gaires intencions de reformar aquesta sistema de relacions cortesanes que els manté al poder a tantes instàncies. Moltes boques que alimentar. Per altra banda, Maragall demana que en la propera llei electoral es mantingui l’equilibri entre el pes dels ciutadans i dels territoris en les eleccions. És a dir, que allò d’”una persona, un vot”, que era el mantra dels sociualistes metropolitants, i que era la solució al seu problema electoral contra CiU, ha passat a millor vida en l’ideari del conseller i la seva facció. El PSC volia més proporcionalitat per garantir-se el poder gràcies al pes dels seus municipis de l’àrea metropolitana, i s’oposaven amb tota classe de demagògia a què els territoris menys poblats estiguessin sobrerepresentats com passa a tots els països civilitzats del món. Un cop més, això vol dir que el PSC no té pas la intenció de renunciar a aquest objectiu, i que està disposat a mantenir la situació actual abans que obrir la caixa dels trons.

En fi, Maragall té molta barra, perquè porta anys empassant-se les idees contràries, defensant-les amb la paraula i amb l’acció. I ara que veu el seu poder amenaçat, ensenya la poteta per garantir-se la quota des de la suposada diferència ideològica. L’experiència ensenya que no és una aposta seriosa, i la rectificació del dia següent és molt il·lustrativa: l’abast de les seves idees, com sempre, arriba fins  a l’exacte punt en què el seu cap de files el crida a l’ordre. O potser les idees no eren tan importants, només una manera de cridar l’atenció, i renunciar-hi no era tan dolorós. Assenyalar les carències en l’estratègia del PSC pel que fa al futur del país lluny de provocar la seva destitució, li garanteix un cert marge dins del govern. Una posició de força. No crec que el conseller hagi de ser lloat per haver dit la veritat, com han defensat alguns, perquè la veritat i el govern són dues coses que Maquiavel ja ens va ensenyar que no van gairebé mai juntes, però caldrà agrair-li que hagi demostrat que allò que proposa l’oposició -liberalisme econòmic, més autogovern i menys poder dels partits-maquinàries- són exactament els punts dèbils del govern i del PSC. El més probable, a més, és que les seves idees en realitat no tinguin cap públic per aplaudir-les, ni tan sols entre els seus. Són massa lluny de les seves biografies. Per això el text és més valuós: en un rampell sempre es busca la jugular. (“Jugular, per cert, també vol dir “escanyar”: ho dic per com ha acabat la història).

Etiquetes

Darrers articles

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

  • Cerca