article de elsingulardigital.cat
Les edicions digitals dels diaris duien ahir a la tarda la notícia de la manifestació d’uns quants milers d’estudiants catalans en contra del Pla Bolonya. La Vanguardia deia que eren 3.500 i l’Avui, 12.000. Però és igual. Avui, reunir 1000 estudiants per manifestar-se ja és una gran cosa, un èxit, podríem dir, de les organitzacions estudiantils que els convoquen. És difícil convocar estudiants per manifestar-se perquè no existeix ja una massa social que s’identifiqui com “els estudiants” que creguin que tenen alguna cosa a dir des de la universitat, perquè la majoria tenen visions diferents del que ha de ser el futur de la societat, perquè la majoria no tenen opinió sobre com hauria de ser la universitat (això es veu després de la carrera), perquè els estudiants més brillants dediquen el seu temps a estudiar i no a agitar, i perquè a aquestes alçades de la història tothom sap que una manifestació, a no ser que provoqui una vaga general, a no ser que faci témer al govern una davallada de vots o a no ser que tingui tanta raó que tota la societat s’hi sumi, ni serveix de res, ni té cap influència, ni passa de ser una anècdota en una edició digital d’un diari. Per tant, que els activistes, nostàlgics de l’època en què els seus pares van ser suposadament protagonistes de les revoltes contra la dictadura (i que tampoc no van servir de res), hagin convençut 3.500 0 12.000 estudiants és un èxit. Enhorabona.
I enhorabona perquè a més, la reivindicació era contra el Pla Bolonya. Si hi ha alguna cosa clara sobre el Pla Bolonya a hores d’ara és que ningú no sap ben bé què serà, com serà i com afectarà els uns i els altres. No ho saben els alumnes, no ho saben els professors que han d’adaptar les seves assignatures, no ho saben els rectors que les han d’aplicar i no ho saben els tècnics i polítics del ministeri i de la conselleria, que canvien de criteri (i de ministre i de conseller) cada dos per tres, duent als que l’han d’aplicar fins a la bogeria. Algú hauria de calcular el mal que està fent a la minsa recerca d’aquest país les hores que milers de professors estan dedicant a adaptar-se a la paperassa del Pla de Bolonya espanyol. Perquè sí, se suposa que és un pla europeu, però la seva aplicació és, un cop més, exasperantment espanyola. Ho dic perquè ho he vist, ho he estudiat i hi he treballat.
La ignorància generalitzada fa que algunes de les queixes que sento dels estudiants em facin riure, perquè es queixen de coses que no existeixen o de coses que són exactament el contrari del que ells diuen que són. No és del tot culpa seva, al capdavall és la primera generació d’universitaris que té una cosa veritablement gran contra la que lluitar per evocar els temps dels grisos, i cridar totes les consignes paleomarxistes que els seus pares cridaven. Les expectatives creades sobre què és la universitat per a tots els agitats i els agitadors és només un punt més de la educació-ficció que reben a les escoles.
Les queixes es divideixen en tres grans temes. Primer, la separació de grau i de posgrau. Segon, l’augment de les hores d’estudi. Tercer, la influència de les empreses.
El procés Bolonya és fruit d’una declaració feta l’any 1999 a la ciutat italiana de Bolonya per alguns ministres d’educació de la UE, preocupats per la deplorable situació de la universitat. Deplorable endins i enfora. Endins perquè enmig de la onada globalitzadora i un cop consolidat el mercat comú, els ministres se n’adonaren que les universitats europees continuaven perpetuant el model estatal anterior, oferint uns estudis que responien a les demandes internes dels països i que, malgrat el programa Erasmus, no aconseguien que els llicenciats poguessin treballar indistintament a qualsevol país de la UE sense problemes. I molt menys fora de la UE. Calia un sistema de mínims per a tot el continent que deixés clar què vol dir ser un llicenciat. Quines competències implicava, quins coneixements i quines possibilitats de futur. Per això es va optar per la divisió entre grau i posgrau. El grau, més curt que la llicenciatura clàssica, havia de servir per establir unes competències mínimes que s’explicitarien als diplomes, per tal que els “contractadors” de tot el continent tinguessin la informació necessària sobre els potencials contractats. El posgrau o màster oficial havia de servir per a poder completar els estudis de manera especialitzada i facilitar l’accés als doctorats i a la recerca. Els estudiants es queixaven ahir que això encareix el preu dels estudis, ja que els posgraus han estat sempre molt cars. Suposo que ignoren que és justament el contrari: el fet que apareguin els “màster oficials” obliga al govern (ja està decidit) a fer-ne a preus públics, és a dir, econòmics, el que permetrà que molts estudiants que abans no es podien pagar un màster ara ho podran fer per molts menys diners.
I enfora perquè després de dècades en què les millors universitats europees podien competir amb les millors del món, es va veure que els estudiants més brillants d’arreu del planeta preferien anar a estudiar als EUA, o fins i tot a algunes universitats asiàtiques abans que a les rovellades i mil.lenàries institucions europees. Per això es va reformar el pla d’estudis, per fer-lo més competitiu, per introduir més assignatures pràctiques i per adaptar-les al món laboral real. D’aquí l’augment de les hores d’estudi. Però no es tracta d’un augment de les hores de classe, sinó que el nou sistema preveu valorar les hores de treball que els alumnes facin pel seu compte, cosa que flexibilitza els horaris i permet de detectar els alumnes que més s’esforcen. Per tant, és mentida, un cop més, que això perjudiqui els alumnes que treballen a més d’estudiar, sinó que premia els que més s’esforcen; la majoria dels quals, tot sigui dit, no són gaire partidaris ni de vagues ni de manifestacions. Pel que fa la influència de les empreses, respon a dues realitats que qui vol saber sap: no n’hi ha prou amb la inversió pública per a tenir una bona recerca. De fet, el gran diferencial entre la inversió en recerca de països com el nostre i els més avançats no és en la inversió pública (que també hi és) sinó en la privada, que ni té incentius ni camins per a fer-ho a la universitat. L’entrada del capital privat a les universitats serà una gran injecció de recursos per als programes de recerca a banda d’una injecció de realisme. És clar que no tots els diners poden ser privats, perquè sinó ningú no finançaria els projectes poc rendibles, com l’estudi de la història, però sens dubte ajudarà a potenciar el que és el futur de la nostra indústria, que són les tecnologies complexes. I segon, la universitat ja no és un centre medieval de conservació del saber, ni és un lloc de simple transmissió i innovació dels coneixements, també és un servei públic de formació laboral, ens agradi o no, i cal que els milers d’estudiants que hi van per poder trobar una feina en el futur, aquí o a qualsevol lloc del món globalitzat, trobin la formació que busquen; per saber què han d’estudiar cal escoltar a parts iguals els teòrics i els professionals pràctics, és a dir, les empreses.
Aquest punt, el de les empreses, és el més polèmic, i el més profund, a l’hora. Implica canviar el paradigma del centre del saber. Hem d’optar: o bé assumim que la universitat ha de fer el paper de formador de la professió i per tant ha d’escoltar les demandes del mercat de cada moment; o bé expliquem als estudiants de batxillerat que no cal que tothom vagi a la universitat, que per aprendre un ofici ja hi ha altres escoles i d’altres vies, i que l’acadèmia és per als que volen cultivar el saber teòricament. En qualsevol cas, hi ha dues coses innegociables: primera, les carreres tècniques necessiten el contacte amb la indústria: davant de la crisi del nostre sistema productiu o la universitat s’implica en la nova revolució industrial o no ens en sortirem. Això la UPC o La Salle ho saben perfectament i per això són de les millors del panorama català. I segona, hi ha una mena de coneixement que no pot dependre de ningú, ni de les empreses ni del govern; només ha de poder dependre de l’excel.lència, i cal permetre als científics d’equivocar-se i tornar a començar. Els que creuen que el finançament privat acabarà amb la independència són uns ingenus: avui també els governs influeixen (mirem sinó la memòria històrica) i el sistema funcionarial i de pseudo-oposicions corruptes permeten que autèntiques amebes visquin de la universitat pública sense fotre ni brot. N’hi ha prou de mirar les deu millors universitats del món i preguntar-se: qui les paga? I, quin sistema de retribucions té? Qui paga Harvard? Qui paga Yale? Quan cobra i per què un catedràtic de Columbia? No és indispensable copiar els EUA, però sí aprendre’n algunes coses: calen millors sous, i més exigència. Qui treballi més i millor ha de cobrar més, i viceversa. És així com s’evita la fuga de talents.
En fi, al pla té molts defectes. Jo mateix discrepo d’algunes de les línies d’actuació que he esmentat. I sobretot, l’aplicació que n’està fent Espanya és per posar-se a plorar. Però una cosa és evident, és un intent de solucionar la mediocritat dels nostres estudis superiors. Mediocritat contra la que no s’ha muntat mai cap manifestació, fins ara. Esclar que els que tenen capacitat per adonar-se’n no són als sindicats d’estudiants, sinó a les biblioteques, més preocupats per suplir les deficiències amb talent i esforç, que amb pancartes. Però la culpa principal no és dels estudiants, ni tan sols dels ganduls més preocupats per la revolució que per la seva formació. Ells al menys es preocupen, ni que sigui estèticament, del que està passant. La resta de la societat, intel.lectuals universitaris inclosos, o miren cap a una altra banda, o el seu rovell els manté callats.