La merda del Bread and Butter. Un cas normal

18 de gener de 2008 0

article de elsingulardigital.cat

Dos joves catalans treballadors de la nit barcelonina carreguen una andròmina al maleter d’un wolksvagen polo blanc, dels vells, amb les arestes sense polir. És la tarda. El cotxe mal estacionat a la Rambla Catalunya davant del City Hall, amb les llums d’emergència. S’encarreguen de la festa de clausura dels de la fira de “moda urbana” que ha aterrat a la ciutat i van atabalats: els alemanys que la munten ho duen tot directament de Berlín: els discjòqueys, els tècnics de so, l’equip, el càtering i alguna de la gent de sala. Als dos joves catalans els toca adaptar la festa que els alemanys es duen de casa a les condicions del City Hall. Gestionar els imprevistos alemanys a preus espanyols. Com a la fira, els alemanys només lloguen l’espai i consumeixen serveis: hotel, restaurant, prostíbul. Aquest és l’èxit de la moderna Barcelona en els temps del low cost: un lloc on fer una fira alemanya, amb una mica més de bon temps, i uns serveis que no fan preguntes. Subvencions, facilitats, fascinació. El millor aparador del món.

El dos joves catalans ja pugen al cotxe, i una agent de la guàrdia urbana atura la seva moto al davant, barrant-los el pas. Han aparcat malament i s’hi acosta per dir-los alguna cosa. Poc amistosa, si ens fiem de l’expressió corporal. Tira les espatlles endarrere, dur el caminar despreocupat, posa la mà a la cartutxera i fa que fila el cotxe de dalt a baix, del palafang davanter al tub d’escapament. Pel retrovisor el copilot veu entre els dos cotxes estacionats que tenen a la vora un indigent defecant. Quan l’agent és a punt de dir-los perquè els ha aturat, el copilot intervé: “allà hi ha una home plantant una trufa”, i ella: “com?”,“que allí hi ha una home cagant. Ves a mirar-ho”. L’agent ho fa; i és així que comprova la veritat sobre l’home i el seu esforç. Ignora el cotxe, munta la moto i marxa. Els dos joves catalans ja marxen a fer les compres que no han previst els alemanys del Bread and Butter. Els saludo amb la mà i marxo passejant cap a la feina.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca