La mínima intervenció

26 de setembre de 2007 0

Article publicat al butlletí Pensaments del Centre d’Estudis Jordi Pujol, el 25 de setembre de 2007.

La quadratura del cercle de la teoria política és l’equilibri entre comunitat i individu. La tensió del grup i de la persona és la font de la majoria de les ideologies, i de l’anàlisi de totes les esferes de l’estat: des de les funcions d’un parlament, fins a la confidencialitat de les teves dades quan t’allotges en un hotel. Clàssicament, aquesta tensió s’explica a través de les tres proclames de la Revolució Francesa: igualtat, llibertat i fraternitat. La pugna és entre la llibertat i la igualtat, i el contingut de la paraula fraternitat és el que permet fer bascular un estat des d’una cap a l’altra.

Però aquests tres termes són massa amplis per fer-los servir de referent únic, i són probablement els que més s’han usat per justificar totes les atrocitats conegudes. Hi ha dues opcions extremes: eliminar la llibertat o eliminar la igualtat com a objectius de l’estat. El comunisme eliminava la llibertat, l’anarquisme conservador la igualtat. Ambdues donen problemes, com és sabut. Les discussions polítiques d’aquesta mena normalment obvien el context, són reflexions teòriques que difícilment troben la seva aplicació pràctica en un país determinat si no és a base de violència. I la recerca de l’equilibri en cada cas és la principal batalla política que hi ha darrere de les declaracions més innocents. Avui, totes les democràcies occidentals són liberals en certa mesura. És a dir, totes tenen la llibertat com a dret fonamental. Però la llibertat, la llibertat individual, té força connotacions, algunes contràries. Cal només confrontar-ne dues de clàssiques per veure-ho: hi ha la llibertat dels moderns, la llibertat que posa l’accent en la consciència, l’individu, l’esperit i la propietat. És la dels liberals d’avui. Després hi ha la llibertat dels antics, la que s’identifica amb el republicanisme, la que duu implícita la corrua de drets col•lectius que permeten la participació i la comunicació democràtiques. Hi ha dosis de totes dues en els nostres sistemes, i sovint, de tan descomptades que estan, no es cuiden gens. Aristòtil, en la seva Política diu que tan equivocats estan els qui creuen que perquè els homes són iguals en alguna cosa ho han de ser en totes les coses, com els qui creuen que perquè els homes són diferents en alguna cosa, ho han de ser en totes les coses. Una obvietat lluminosa que ens remet de nou a l’equilibri. És el mateix que dir, més a la moderna, que són els drets col•lectius, la força de la comunitat, el que permet que es respectin els drets individuals, i que són els drets individuals, la llibertat personal, el que sustenta els drets col•lectius. A l’equilibri precari d’aquestes concepcions se li sumen dues realitats més. La primera és la manera moderna d’entendre la participació política demana que tota actuació publica sigui raonable, és a dir, que pugui ser compresa amb la raó. Això no és el mateix que dir racional, que remet a un concepte tancat de veritat que ha servit per dur a terme les atrocitats de les que parlava. La segona, la manera contemporània d’entendre la política té present el fet de la pluralitat: les nostres societats han de poder fer conviure visions diferents i contraposades del bé i del mal, i això implica una manera de governar que conjugui la neutralitat institucional, amb l’acció ideològica d’un govern.

El que hem après del camí que han fet les democràcies els darrers segles és que el marge d’error és molt petit: una decisió petita presa des d’una institució que representi tot un col•lectiu pot tenir efectes devastadors a curt, mig i llarg termini. L’optimisme d’alguns legisladors sembla farcit de l’amnèsia d’aquest fet inqüestionable. Com inqüestionable és el fet que la democràcia se sustenta en una metàfora de difícil significat: què vol dir que 135 diputats ens representen? És extraordinàriament difícil que les seves decisions, en el millor dels casos, és a dir, descomptant els equilibris perversos del poder, contemplin totes les possibilitats de l’acció humana i no en reprimeixin violentament cap, esquerdant la dignitat de la persona. És per això que, per exemple, en el dret penal hi ha el principi de mínima intervenció: potser només el dret penal se n’ha adonat de la violència de la seva presència. L’estat i, sobretot, algunes ideologies encara no. Per això, quan diem que l’estat és intervencionista, no és una frivolitat ideològica, és la primera defensa contra les arbitrarietats, fins i tot les inconscients.

Darrerament, algunes de les nostres eleccions s’han vist escapçades per aquest optimisme governamental, que es pensa que pot arreglar-nos la vida. La menció a la felicitat que van voler introduir els ponents d’ICV a l’estatut n’és només la caricatura: la centralització de l’oficina per a l’elecció de l’escola, la possibilitat de parar un cotxe que no comet cap infracció per fer tota mena de controls sanguinis, la intromissió del govern en l’ús que fem dels habitatges de propietat, l’obligatorietat d’una assignatura moral sobre el significat de la ciutadania a les escoles, l’existència dels inspectors de contenidors d’escombraries, el control dels mitjans de comunicació a través de les subscripcions col•lectives, la prohibició de circular a més de 80 km per hora als voltants de la capital, la multiplicació dels guàrdies de vigilància de les zones verdes d’aparcament per regular el trànsit, la presència de semàfors a quasi cada cantonada, la immensa burocratització dels procediments per fundar una empresa, la presència indiscriminada de càmeres de seguretat, les normes aeroportuàries, la prohibició del GPS, les campanyes moralitzants sobre l’aire condicionat o sobre els morts a la carretera, l’elecció dels imams que han de prestar serveis a les presons, la possibilitat de conèixer les nostres trucades telefòniques i les nostres connexions a Internet sense cap ordre judicial, i un llarguíssim etcètera. Totes aquestes mesures, que són ja un creixent allau, mutilen de mica en mica la llibertat individual, en favor, ja no de la igualtat, que també, sinó en favor del control i de la suposada utilitat de l’estat. L’argument del bé comú és fal•laciós quan s’escapça el seu fonament, que és l’individu. El zenit d’aquesta fal•làcia és en les polítiques socials i les subvencions, que darrerament busquen narcotitzar la classe mitjana a través de mesures que no pal•lien les dificultats dels desprotegits, sinó que només augmenten la dependència de l’estat. Que l’estat havia confós l’obligació de garantir un dret amb prestar-lo, ja ho sabíem, és la història dels funcionaris; però ara ja s’imposa la urgència d’establir un principi de mínima intervenció, per fer virar el pèndol, abans que ens trobem incapaços de restablir el poder de la nostra responsabilitat. L’únic que permet els canvis

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca