|
No és només que es tracti d’una iniciativa “popular” que va de baix a d’alt. Aquesta mena de moviments populars, tot i que no són els més habituals en les democràcies institucionals, de tant en tant es donen, i fins i tot estan contemplats per la llei: recollides de signatures, manifestacions, vagues, etcètera. Els referèndums del 13-D tenen la particularitat d’esgotar tot el procés democràtic (idea, organització, garanties i presa de decisió) fora de l’esfera institucional, malgrat que hagi obtingut suport de polítics professionals i de fons provinents de entitats polítiques. És la privatització de la democràcia. Però els seus efectes impacten en l’esfera pública (encara que sigui de manera informal). No és “pre-política”, perquè el procés en sí mateix té totes les característiques de la política moderna… excepte la validesa legal. Aquesta potser sigui la seva més important virtut: l’eradicació del primitivisme, l’eliminació del porró i el rot. La fi de la costellada. Això no és tot, però; al capdavall el regionalisme i el regeneracionisme han estat durant dècades una forma de civilitzar-nos.
Si fóssim en món perfecte els nostres sistemes polítics inclourien un reguitzell de garanties que convertirien en ideal la vida en comunitat. Com que el món no és perfecte tenim la democràcia. Entre les moltes coses que inclou la democràcia liberal representativa destaca el mecanisme de presa i acceptació de les decisions per sobre de qualsevol altra. L’objectiu principal d’aquesta presa de decisions és aconseguir la inapel·labilitat, un cop s’ha decidit, mentre no s’organitzi de nou la litúrgia. És la constància en la forma per aconseguir el dinamisme en els continguts. És a dir, la pau social.
Aquest mecanisme només funciona si tothom accepta les decisions preses col·lectivament. I si no, a la presó. Però què vol dir “acceptar”? Formalment vol dir que sigui reconegut legalment. Però materialment vol dir només viure conforme a les decisions. Per això les comunitats són anteriors a la llei. Per això la independència no es demana, s’exerceix. Per això fem discursos sobre com aconseguir la majoria social. No és només el vot, és la vida. Aquesta -i no una altra- és l’única manera d’esdevenir una comunitat real en el món contemporani sense morir o matar en l’intent.
Si el mecanisme fos tallar-li el cap a l’adversari o, com als escacs, matar el rei, cada decisió podria ser “protestada” amb un simple i net tall de destral. La vida seria molt més senzilla des del punt de vista mental, però podria passar-nos com als alemanys del segle XVII: un dia et lleves catòlic i te’n vas a dormir protestant, si és que sobrevius. A banda que la por a la mort no només seria el principal motor de la política, sinó que l’única alternativa a témer-la seria el fanatisme i el martiri: infinitament més incòmode.
La idea de la democràcia, per tant, no és prendre les decisions més justes, sinó la pau; i l’assumpció que cada llei, cada estat de les coses, és perfectible, perquè sempre és imperfecte. La clau de volta és com es prenen unes determinades decisions. O dit d’una altra manera, la pregunta essencial és: ¿quines decisions fem passar per aquest complex mecanisme? La resposta a aquesta pregunta és el límit del monopoli de la política.
La discussió sobre l’abast d’aquest monopoli és la principal frontera entre ideologies. Al seus extrems hi ha el totalitarisme i l’anarquisme. Però hi ha una cosa en la qual gairebé tothom està d’acord: és missió de l’estat ocupar-se dels fracassos de l’exercici de la llibertat individual. O com diuen els economistes: “dels fracassos del mercat”. Allò que els privats fan de manera tan conflictiva que amenaça la supervivència i l’autonomia de cadascú ho fem passar pel mecanisme públic.
La novetat d’aquests referèndums és que plantegen la qüestió al revés: els privats s’han d’ocupar dels fracassos de l’Estat. Ja sé que tot això sona a obvietat, però només ho és perquè som catalans. Estem tan habituats a suplir les carències del nostre Estat que no ens n’adonem. Estem tan habituats a fer de la iniciativa privada un dic contra la violència institucional, que ho hem convertit en una insitució en sí mateixa, en la nostra principal acció política: el mite del “fer país”. Per això el cas Millet és un cas de corrupció política. No per les subvencions, sinó perquè el Palau de la Música és el Ministeri de Cultura, com si diguéssim.
Ara bé, els referèndums del diumenge són un pas més. No és només la substitució del contingut de l’acció política, no és només un impacte sobre el monopoli públic: això seria una opció ideològica més, com ser d’esquerres o de dretes. Es tracta també de la distorsió de la forma de la democràcia. No és només que qüestioni la naturalesa concreta de l’estat espanyol i el que fa amb el seu poder, qüestiona el cor mateix de l’estat modern. No és revolució contra estatus quo, no és barbàrie contra civilització, no és legal contra il·legal, no és la revolució dels clavells, ni la primavera de Praga, ni Espartac. És la conseqüència de 300 anys de viure al marge de l’entusiasme estatista europeu amb la corbata posada. Justament els 300 anys que van des del seu naixement fins a la seva hora baixa.
Potser sóc jo qui ara peca d’entusiasta, però cada cop se’m fa més evident que si aconseguim la independència, no només tindrem un estat propi, també haurem de tenir una nova forma d’estat. L’esforç per pensar aquests nous límits sense trencar la pau social -allò que molts demagogs anomenen “mirar-se el melic”- és el que ens ha retrassat durant anys. Però és molt més interessant, perquè troba una solució per un problema que molts europeus pateixen, però que només nosaltres hem experimentat d’una manera tan explícita. Espanya és l’estat europeu que més maldestrament ha maquillat aquesta insuficiència. |