(publicat a La Vanguardia del dissabte 23 de Març del 2013)
La caiguda electoral del PSOE només n’és un símptoma parcial, que no es pot deslligar de les contingències del moment o del nivell dels líders. Més vertiginós és el penyasegat pel qual se’ls han estimbat les idees. És una malaltia comú de la socialdemocràcia europea, que, fins i tot quan aconsegueix guanyar eleccions, com a França, és incapaç de fer res nou o de mantenir el suport popular. L’aprofundiment social de l’statu quo (a crèdit) ha deixat de ser una opció i, alhora, el mercat, tot i que ofereix més possibilitats per al comerç que en qualsevol altre moment anterior, és vist amb més desconfiança que mai.
Arreu, l’esquerra més radical puja. Però és una esquerra heterodoxa, com la italiana o la grega, que s’alimenta de teories clàssiques, des de la psicoanàlisi fins al marxisme, passant per una constel·lació d’anarquismes, comunismes i acratismes. Aquests vells corrents ara recuperats, es recreen a la llum de noves formes de feminisme, ecologisme i de tota crítica del present que s’expressi des de l’òptica dels drets col·lectius i el benestar material. Aquesta esquerra, més jove, ha digerit la caiguda del mur de Berlín i els traumes del totalitarisme social. En part, perquè l’oblit és la més poderosa de les ideologies, però en part també a través d’un procés crític. Els nous ideòlegs de l’esquerra radical, i els seus seguidors, no se senten responsables de les atrocitats del segle XX, ni creuen que el col·lectivisme porti necessàriament a l’aniquilació de la llibertat.
La crisi econòmica ha despullat les injustícies del capitalisme d’Estat i la psicopatia d’alguns actors financers. A ulls d’aquesta esquerra, la caiguda de Lehman Brothers al 2008 als EUA és l’equivalent a la caiguda del mur del 1989. L’efecte és la deslegitimació de la postura liberal i, de retop, la legitimació d’alternatives antiliberals. Si efectivament es tracta d’una crisi del model liberal està per veure, i en tot cas queda per demostrar que l’statu quo actual segueixi aquest model. Però més enllà d’etiquetes, un dels principals objectius a batre és el sistema de representació democràtica, partits i parlaments, que avui impera. Les carències interessades que mostra el sistema a Espanya ajuden molt a sumar adeptes. Però tothom en veu els límits naturals, del parlamentarisme vuitcentista.
L’activisme d’esquerres s’esforça sobretot a mostrar múscul deliberatiu. L’assemblearisme, l’ocupació de l’espai públic o la pressió contra els desnonaments reforcen la idea que la suma espontània de febleses és una fortalesa. Aquest és un principi moral, prepolític, i així es viu. L’angoixa que molta gent pateix s’apaivaga amb el convenciment que la dignitat és intransferible. L’acció política, encara que sigui simbòlica, encara que sigui irònica i festiva, dóna cos a aquesta dignitat. Per això és més fàcil empatitzar amb les preguntes que els mouen que aclarir-se amb les respostes que ofereixen. També per aquest motiu pregunten més que responen.