Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans acabi desbordant l’Estat.
Diu Andreu Barnils: La crítica més contundent i argumentada al fenomen primàries vaig llegir-li a Germà Bel. El professor, i crec que amb força raó, estirava el següent fil argumental. I si les primàries no són una patètica fugida endavant? No s’havia d’implementar la República? Què fem perdent el temps amb la llei de barris, ara? I ens explicarem: fa dos anys es va haver d’escollir si fer el referèndum, o no. El professor Germà Bel va ser dels que honestament va pujar tard, i sense ganes, al carro del referèndum. Va pujar-hi per no posar bastons a les rodes, i per responsabilitat. Però ell sempre explicava que, si guanyes un referèndum, has de ser capaç de fer-lo complir. Podrem controlar les fronteres, si guanya el sí? I els aeroports? Qui manarà l’endemà? Un referèndum no deixava marge d’error. Si el guanyaves, et tocava complir-lo. I Bel dubtava que poguéssim. Efectivament, va arribar el referèndum i els independentistes el guanyen. Com avisava Bel (i altres!) no el van poder fer complir. Les fronteres no estaven controlades. L’aeroport, tampoc. I Bel es troba que davant la promesa fallida, grans defensors del referèndum decideixen fer… primàries als ajuntaments! Efectivament: falta implementar República i ens posem a parlar de la llei de barris. I de com Barcelona pot ser capital. I de com superar les llistes tancades. No són una fugida endavant en tota regla, això de les primàries?
La resposta és no. No és una fugida endavant. No estic segur que aquest sigui l’argument del Germà Bel, entre d’altres coses perquè Bel es va possicionar públicament a favor de les primàries unitàries després de la meva conferència al teatre Victòria del març. En tot cas, l’argument del Germà respecte el referèndum ja el vaig respondre en el seu moment (aquí: https://jordigraupera.cat/2016/2253/), quan els partits debatien si sumar-s’hi o no, i jo feia campanya per posar el referèndum al centre del debat.
El meu argument, resumit, era que sortits de les eleccions del 27S, les alternatives que es discutien eren: si tirar endavant la DUI des del Parlament o fer un referèndum. Els problemes de control del territori i etcètera, eren idèntics en tots dos casos, però el referèndum era una opció superior perquè era més democràtica, posava l’autodeterminació al centre de la qüestió, i desplaçava el xoc a un xoc de legitimitats i no a un xoc d’autoritats, que és el marc del control del territori, el marc que implicava violència, i el marc en què teníem les de perdre.
Tothom sap, i sabia, que aquest conflicte amb l’Estat porta sempre al mateix punt: si fas la independència, l’única via disponible és la desobediència civil i la resistència no-violenta. El joc acaba quan l’Estat envia l’excèrcit i el rei surt per la tele vestit de militar. Aquí la població ha de resistir sense moure’s ni un milímetre. I aleshores la discussió és si l’Estat matarà o no. Ja està. Tot el moviment independentista es basa en l’assumpció que no som als anys 30 i que l’Estat no es pot permetre de solucionar aquest problema com sempre l’ha solucionat: bombardejant Barcelona. Si creus que l’Estat sí que pot, com han cregut els catalans durant dècades i segles, aleshores és normal que el catalanisme hagi estat una ideologia de la feblesa, aquesta feblesa en concret, i hagi buscat treure el màxim possible d’una negociació en la que se sap que l’altre està disposat a arribar fins el final i tu no. Per mi, el primer d’octubre demostra que l’estat té límits —porres sí, bales no; ferits sí, morts no—, però és cert que l’actuació de les institucions catalanes des d’aleshores ha normalitzat una violència més gran, perquè l’ha donada per descomptada i per tant el preu ja s’ha amortitzat. Avui és més fàcil disparar que el 2 d’octubre perquè com que has assumit que si declares la independència et poden matar, quan declares la independència estàs dient que estàs acceptant el preu dels morts. De sobte, qui està disparant ets tu quan declares, en lloc de passar la decisió a qui no la podria prendre altrament. Som uns genis, de debò. Aquesta és l’error més greu dels nostres líders.
Tampoc no crec que Germà Bel cregui que sigui una fugida endavant discutir sobre la llei de barris, entre d’altres raons perquè el Germà es dedica professionalment a mirar aquestes coses, com per exemple en el cas del tranvia, que n’ha publicat articles acadèmics, i li semblen temes centrals de la vida pública. També és cert que tohom a l’entorn JxC assumeix que el Dr. Bel voldria presentar-se a les eleccions municipals, donades les circumstàncies correctes. I s’han publicat articles al respecte. De fet, estic convençut que si PDCat i/o ERC s’haguessin sumat a les primàries, en Bel s’hi hagués presentat. El seu entorn a twitter fa temps que ho treballa i la producció articulística de Bel va en aquesta direcció. En qualsevol país amb una premsa una mica més seriosa ja faria mesos que es parlaria d’aquesta candidatura i es farien les preguntes adients a les persones adequades en lloc de fer veure que els seus arguments no hi tenen res a veure.
L’argument contra les primàries que sí que li he llegit a Germà Bel és sobre el reglament. El Germà preferiria un model més cap a ‘winner takes all’ que de llista oberta. És a dir, que el guanyador de les primàries pogués fer el seu equip a la llista per tal de poder ser operatiu en l’aplicació del seu projecte, i no fos esclau d’una llista ‘frankenstein.’ És un debat que hem tingut. Un model de guanyador-líder té la virtut de fer un equip més cohesionat, però té tres problemes: i) és menys obert ii) genera una lleialtat dels regidors al líder que evita la dissidència i el debat obert —com passa ara— iii) és menys plural. Així que el reglament aposta per una via mixta: el guanyador podrà triar tres persones per anar de 3, 5 i 7 de la llista sempre que aquestes persones s’hagin presentat a les primàries. La resta de la llista provindrà del més al menys votat: 2, 4, 6, 8 i fins al 41. No és perfecte, cap reglament ho és, però mira de conjugar les virtuts dels dos models i és just amb tothom.
Però anem al fons de la qüestió. La pregunta que fas, Andreu, és una pregunta sobre la coherència: és coherent que els impulsors del referèndum, tan radicals com eren, ara es preocupin de la llei de barris, com si fos un entreteniment? Així ho preguntes tu:
Aquesta és la primera pregunta que em faig. I que personalitzo: estimadíssim Jordi Graupera, no hauríem estar fent de maquis, per coherència, tu i jo? No volíem referèndum? Doncs a defensar-ne els resultats. Què hi fem, encara, aquí? No seria molt més coherent, divertit, i pràctic fer cas de Jordi Cuixart i la seva potentíssim crida a la desobediència civil? No faríem més via?
Una manera ràpida de respondre aquesta pregunta és dir que sí, que hauríem d’estar fent la revolució i que aquesta revolució es diu primàries. Si el que vols dir és que hauríem d’estar fent la revolució armada, aleshores la resposta és no, no és coherent amb defensar un referèndum. I si el que vols dir és que hauríem d’estar fent desobediència civil, aleshores la pregunta que jo et faig a tu és una mica més complicada:
Tu vas fer un article dient que el referèndum no es va aplicar per culpa nostra: perquè no vam fer la revolta i vam esperar que els nostres polítics ens diguessin què fer. A mi aquest argument em sembla només mig decent. Estic d’acord que un dels problemes de fons és el seguidisme dels partits i les lleialtats cegues als lideratges, així ho he escrit i predicat. Però passar la responsabilitat a la gent, com en realitat fan els partits quan parlen d’ampliar la base, sense fiscalitzar els lideratges en un context on tenim eines per fer-ho, periodisme i Parlament, em sembla tirant a cínic, això és: assumir la maldat i culpar els innocents de ser il·lusos. Però tornant a la desobediència civil: suposo que vols dir que ens organitzem en desobediència civil malgrat o contra l’estratègia dels partits i les institucions. Que muntem una revolta autoorganitzada que posi el Parlament, el govern i els partits contra les cordes i obligui Espanya a col·lapsar.
Perquè imagino que el que no estàs proposant és que fem un lobby de pressió per convèncer els partits que optin per aquesta via. Dic això perquè jo això ja ho he provat. Quan vam llençar la idea del referèndum i la de la dui, dues idees universals i indispendables per independentitzar-se, ho vam fer per aquesta via: manifest, noms coneguts, signants, articles, tertúlies, pressió. La meva experiència amb aquesta via és que la política catalana és especialista en agafar una bona idea, rebaixar-la a la seva versió més atrotinada, i cremar-la per una generació. Ho van fer amb el referèndum d’autodeterminació i ho van fer amb la declaració d’independència. Ho vaig fer també als voltants del primer d’octubre, en privat i en públic.
Aquesta constatació (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-graupera-la-trituradora_244977_102.html) em va portar a plantejar les primàries d’una manera diferent. El que jo anomeno ‘la via Mourinho’: sortir al mig de l’estadi al començament a rebre els xiulets per presevar la idea. Que si volien degradar les primàries, apropiar-se-les, i cremar-les, primer haguessin de passar per sobre meu. Retenir un poder de veto per dir: així no. Val a dir que s’ha acomplert el que preveia: han intentat de tot, i les primàries han sobreviscut perquè anaven lligades a la meva iniciativa personal. Per això han provat de dir sempre que eren les primàries del Graupera, per mirar d’erosionar-les justament per la única cosa que les protegia.
Bé, la desobediència civil és clarament l’única via cap a la independència ara mateix. Però jo penso, mig com tu, que tenim un problema de cultura política de fons. Tenim un moviment massa avessat a la unitat cega, a la lleialtat granítica als líders, a deixar que el folklore sigui l’única expressió política que se li deixa (perquè les decisions de veritat es prenen als despatxos tancats i mai no es diu en públic el que es debat en privat), i amb tics populistes i autoritaris. Com vaig dir al teatre Victòria, això és degut a què vivim sota setge. Com que vivim atrapats entre la República digital i els feixistes, doncs correm cap al píxel. Això alimenta una cultura que ens té sotmesos psicològicament i políticament, i incentiva que els nostres polítics es comportin com cacics —que és el que fan.
Per això les primàries oferien als partits una oportunitat de comportar-se com polítics lliures davant d’un poble lliure. Enfortia el lligam entre mandat popular i lideratge. I feien mé fort el que va ser més fort del primer d’octubre: el talent popular organitzat i l’aprofundiment democràtic. Contra un escenari de repressió postmoderna, res més efectiu que apuntalar la política en formes més dures de democràcia. La primera desobediència civil ha de ser contra l’autoritat dels partits i les seves decisions a les institucions preses d’esquena al debat de base, que és adult i de qualitat. Les primàries eren i són una manera de començar aquest canvi cultural, treballant sobre la llibertat i no l’obediència. Però els partits han dit que no. Caldrà fer-ho sense ells. Obeïr-los i prou seria tornar a repetir el errors que tu assenyales que vam cometre el primer d’octubre.
Com que no sabem què pot passar, com que els partits han triat que això va per llarg i ja ho trobarem més endavant però amb l’ambient així, qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, com més aviat tinguin la gent fent política lliurement, autorganitzada, i endurint la democràcia, més preparats estarem tots plegats.
Dius:
La segona pregunta que em faig és si comparteixo la diagnosi dels fets d’Octubre amb els promotors de les primàries. Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans van perdre una oportunitat d’or, l’octubre del 2017. I que per raons diverses (sobretot la cultura egoista dels partits) no podem esperar-ne res de bo, d’ells. Amb uns altres dirigents ja tindríem República. De fet, els polítics de la presó i de l’exili no ens representen. Més aviat es representen. I per tant ara hem d’esperar fins que la nova generació de polítics, la generació primàries, entri als ressorts del poder, primer, i acabin manant després. La pregunta que em faig és, de quants anys estem parlant. Calculem deu anys, anant bé? Estic jo personalment disposat a esperar tants anys que algú compleixi una promesa electoral? Ara sí! I la resposta, per mi, és que no. Jo ja vaig dir un dia que nosaltres també en som responsables, dels fets d’Octubre. No tot va passar perquè els polítics van frenar, aquell mes. Nosaltres també ens vam deixar frenar. Oh, que van enviar a la gent a casa des de l’escenari de Plaça Sant Jaume. Cert. I perquè els hi vam fer cas? Podem canviar la gent de l’escenari. Cert. Però també podem deixar de fer cas.
Disculpa’m però aquest paràgraf és una mica confús. No està clar si realment comparteixes que el primer d’octubre els lideratges van fallar o no. Sembla que digis que sí, però que com que nosaltres també vam fallar, doncs desobeïm-los nosaltres aquest cop, ignorem els lideratges. Ok, Andreu, apunta’t a votar a les primàries.
Però anem a lo del temps: hi ha candidats de les primàries, a Barcelona i a la resta del país, que diuen que si guanyen les eleccions farem un 14 d’abril en versió independentista. Vull dir que hi ha candidats que prometen la independència aquest mandat, no en 10 anys. Veus com el debat funciona? Jo no ho estic fent, perquè penso que és enganyar la gent. Crec que tant el canvi de lideratges com el canvi cultural a la base trigaran si tot és com ara. No hi ha ningú a les institucions, i ningú és ningú, treballant per la independència. I el carrer encara està digerint el dol. Si els partits haguessin entrat a primàries, potser et diria, això va molt ràpid, hem après ràpid les lliçons d’octubre, ens estem preparant. Però no és el cas perquè de la mateixa manera que a l’octubre ningú estava preparant una independència, les lliçons apreses no són de com fer la independència sinó de com no ficar-se de nou en un embolic en què promets l’autodeterminació i només tens preparades unes eleccions autonòmiques.
Dit això, pot passar qualsevol cosa en qualesvol moment. Els règims decadents poden durar dècades o poden ensorrar-se en minuts. Si el nostre règim autonòmic s’ensorra en minuts, res no ens convé més que tenir un aparell democràtic i uns lideratges que n’hagin sortit preparats per qualevol cosa, i relligats al mandat popular. Així és com s’alimenta l’ensorrada, la revolta, i la llibertat. Això no és incompatible sinó coincident amb l’estratègia de la desobediència civil, que ha estat la meva des del principi de tot. Un altre dia parlem de per què Barcelona és tan important en aquest context, i no pas per emprar el consistori com una mena de búnker independentista, sinó per fer emergir la Barcelona que tothom necessita adormida, fins i tot els que van dir a la gent que marxés a casa confiant que de tant adormida com està, la gent els faria cas. Però vols un alcalde a favor de la desobediència civil? És la resposta a la teva quarta pregunta:
La quarta pregunta primària que em faig és si tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a frenar el meu vot. Puc dubtar del tot de les primàries, i acabar votant a un dels candidats de les primàries, jo ara? Primari i contradictori a la vegada? És això? A Barcelona, tot i que les llistes no estan en cap cas acabades, em puc trobar amb aquests caps de llista: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, Jordi Graupera, Manuel Valls, CUP i PP. Davant aquesta llista, o ets de partit i tens fàcil de saber què fer, o no ho ets, com jo, i aleshores et fas preguntes primàries.