La primera parella

13 d'agost de 2007 1

Article del diari Avui

El president accidental, Joan Saura. I l’alcaldessa en funcions, Imma Mayol. A quines coses porta la vida. Fa gràcia perquè són parella i perquè són ecoeurocomunistes, però en nom d’una legitimitat que no qüestiona ningú, perquè no és qüestionable, tenim de màxims representants els líders d’un partit que és el que menys vots rep del consistori i el segon partit menys votat del Parlament, després de Ciutadans. En democràcia només s’accepten dues menes de veritats, la que és sinònim de coherència i la que és sinònim de consens. Coherència entre el que vas dir que faries i fas, o coherència entre el que vas fer i el que dius que vas fer. Aquesta està regulada per llei. I consens de tots els que tenen dret a vot. Després hi ha els resultats, però això en política és matèria d’interpretació, misteris de l’ésser. El president accidental i l’alcaldessa en funcions tenen problemes amb aquestes dues menes de veritat. Amb la primera, perquè com que són minoria, mai no poden dur a terme el que van dir que farien, i, quan toquen poder, acaben fent allò que el gran diu i només poden influir com un lobby de coses específiques. Amb la segona, perquè el seu relat de com és i com hauria de ser el món el recolza un dels grups més minoritaris de la població que vota. Encara que negociïn amb els vots dels representants. És excepcional i ha estat per uns dies, però expressa com poques coses la distància que hi ha cada cop major entre l’amplitud de la potestat legítima i l’estretor de l’autoritat pública. Amb la convicció, a més, pròpia de qui es vol líder, de posseir la tercera mena de veritat, la que no té sinònims. Amb aquesta no semblen tenir problemes. Un amor correspost.

Publicat al diari AVUI, pàgina 18. Dilluns, 13 d’agost del 2007

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca