La radicalització del món polític

13 de setembre de 2007 0

Durant tres dècades una part molt important del país va creure en la pedagogia. Va creure que si explicàvem prou bé a Espanya la nostra situació, al final ens en sortiríem. Certes actituds de Pujol -que creia que la responsabilitat en el sosteniment dels governs de Madrid duria adjunta la consideració cap a la qüestió catalana- eren fruit d’aquesta voluntat. L’operació reformista de Roca també explorava aquestes vies, així com el tímid estira i arronsa dels catalanistes del PSC. Durant tres dècades va ser veritat el tòpic del raspall, que deia que quan un polític català anava a Madrid, el raspallaven, l’elogiaven, i tornava ben content i amb les mans més buides que plenes. Avui, això s’ha acabat.

Però no eren només els polítics catalans els que creien que amb les bones maneres la causa s’aniria fent realitat: també el poble, la gent catalanista, creia que calia explicar-se millor. Les dimissions lingüístiques de molts catalanoparlants a casa nostra -les que ahir denunciava la Patrcia Gabancho en aquest mateix diari- responien a mitges a una certa moral d’esclau i a mitges a una sincera voluntat de fer-se entendre, d’explicar que el catalanisme no era un nacionalisme excloent. Tant ens va pesar aquesta llosa, comprensible enmig del trauma europeu sobre el perill dels nacionalismes, que fins i tot van sorgir incomptables escolàstics disposats a explicar els matisos entre nacionalisme i catalanisme, independentisme i sobiranisme, i etc. Les exposicions que de tant en tant programava el govern de la Generalitat, el de Pujol i el de Maragall, els anuncis turístics emesos per les televisions espanyoles, etc, van ser el final del deliri.

L’estatut, amb la seva ingenuitat, en va ser l’últim episodi, propi de qui no vol veure la realitat. Perquè la realitat és que mentre catalanistes d’un i altre bàndol encara s’esbatussen per la retallada de Mas, o la que ja havíen acceptat els d’ERC, o el que Montilla va fer des de l’altre banda de la taula o el que ZP tenia pensat d’entrada o etc, mentre encara busquem responsables, el Tribunal Constitucional ja farà el que hagi de fer, per deixar ben clar fins on està disposada a arribar Espanya. La realitat és que tot el que va aconseguir Pujol va ser fruit de la necessitat aritmètica dels governs espanyols, i a contracor, la realitat és que el que ZP va prometre als socialistes catalans, ho va fer empès per la debilitat.

És cert no només que s’ha esgotat aquesta via, sinó que els polítics, quan tornen de Madrid, o quan han de batallar per una competència, ja no vénen raspallats, vénen farts i més pujats de nacionalisme, o catalanisme, o sobiranisme o independentisme. Hi ha una constant radicalització del discurs dels polítics, hi ha desacomplexament. No és el triomf de cap ideologia, és la constància de la realitat. I crec que era necessari intentar-ho com es va intentar, encara que fos una ingenuïtat.

Ara: la principal preocupació dels polítics catalanistes, com a mínim dels sensats, és fins on segueix el país. És un pensament molt pujolià aquest: el país no segueix. És cert que ERC té més votants ara que fa quinze anys, que el PSC i el PP sumats, sumen menys que fa sis anys, és cert que proliferen les plataformes sobiranistes i que la blogosfera ha fet sentir els arguments que abans es deien en petites i silencioses trobades. Però aquest món, el dels polítics i el dels freaks de la política -que ningú no s’ofengui, jo en formo part- no és un mirall exacte del país. És cert que són les minories, i les minories informades sobretot, les que duen els sistemes camí de la crisi, però de la mateixa manera que no és que abans hi hagués menys dones maltractades, sinó que ara se sap més; no sé si hi ha molts més independentistes, o si només se senten més. I és una bona notícia, no dic que no, però no respon a la veritat del país, i molt menys a la ciutat de Barcelona.

Una gran part del catalanisme no vol confrontacions de cap mena, encara té una certa fe en la pedagogia o en l’aritmètica, i una part importantíssima de la població se sent orgullosa de ser espanyola, i Espanya, -la seva modernització, els seus símbols, etc- respòn. Al capdavall, es diuen, el dèficit fiscal tan denunciat, ha servit per fer d’Espanya un país millor. I se’n senten contents.

Convèncer aquest país no és gens fàcil, ni s’aconsegueix demanant a CiU o al PSC o als dirigents d’ERC que convoquin un referèndum. Quan des de l’independentisme s’acusa CiU de no ser un partit independentista, o s’acusa ERC d’haver ajornat el somni per a governar la realitat, és mol provable que encertin. Potser per això ERC ha pujat tant, potser per això CiU continua guanyant, elecció rere elecció, desgast rere desgast. Els líders tenen la culpa de no fer somiar el seu poble, però el poble és el que és. I ni l’estratègia de Pujol -som un sol poble- ni l’estratègia d’ERC -catalanitzarem els immigrants espanyols- no han fet tot el forat que es preveia. De moment, Montilla president, camí del col.lapse.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca