(article publicat a La Vanguardia del dissabte 5 de Maig del 2012)
No crec que a ningú li sembli estrany que en el dinar de Tribuna Barcelona de dijous el ministre De Guindos no digués res. Salvador Alemany ho resumia així en un destacat de La Vanguardia d’ahir: “Crec que ha estat un discurs poc compromès, cosa que d’altra banda és lògica perquè el marc actual no ho facilita. També perquè ja fa molts mesos que estem parlant d’aquesta qüestió”. L’opinió del Sr. Alemany és important. El respectat president d’Abertis ha passat una mala setmana amb tot l’enrenou del #novullpagar, una protesta que toca os: qualsevol ciutadà acostumat a complir la llei veu que els nostres peatges són la prova material de la discriminació. La protesta, a més, implica desobeir; castiga una gran empresa catalana amb bons contractes a Espanya i al món; i obliga el govern a amenaçar amb multes a un sector de la població amb el qual està d’acord.
Tot i no dir res compromès, el ministre de Guindos va anunciar que “el problema de Catalunya no és de balances fiscals, sinó d’accés al mercat.” I es va mostrar, de nou, diposat a acceptar els hispabons, és a dir, a que la Generalitat pugui endeutar-se a través de l’Estat enlloc d’haver de fer-ho directament, perquè l’Estat té accés a un crèdit més barat. És simple: com que el crèdit que aconsegueix la Generalita és més car que el de l’Estat, els catalans paguem més a l’hora de tornar-lo, (si és que ens en donen). Així, quan l’estat no paga una partida compromesa de, posem, 759 milions d’euros, s’estalvia demanar-los a crèdit, però aleshores el govern català, per pagar les nòmines, ha de demanar un crèdit a un interès més alt.
El crèdit de l’estat el pagaríem igualment amb els nostres impostos –i en una proporció desmesurada–, però traslladant aquesta despesa a les necessitats creditícies del govern català, els comptes del govern espanyol queden més arreglats i l’autonomia desprestigiada, amb la qual cosa encara costa més aconseguir crèdit. I per què ha de demanar crèdit la Generalitat? Perquè els recursos que li assigna l’estat són insuficients per pagar l’educació i la sanitat públiques que els catalans pagaríem trinco-trinco si no tinguéssim déficit fiscal. Tothom sap que és indecent. Que De Guindos ofereixi crèdit més barat no és cap favor, ni cap solució: és un crèdit que pagarem nosaltres amb els impostos, i és fruit d’un problema polític, no econòmic.
Alguna cosa similar deu pensar en Salvador Alemany, atès que presideix el Consell Assessor de la Generalitat que avala la necessitat d’un concert econòmic a la basca. La seva opinió és important perquè l’audiència del dinar del ministre és clau: elits intel·lectuals i econòmiques del país que es troben entre dos focs. El govern espanyol ofega i la població catalana comença a desobeïr. La història ensenya que, en aquest context, dissimular ja no és negoci. Que ahir De Guindos no digués res ‘compromès‘ indica que la seducció es fa en privat. Aquesta és la següent frontera del sobiranisme.