(article publicat a La Vanguardia del dissabte 23 de setembre del 2011)
Duran i Lleida necessita els votants potencials del PP a Catalunya. No només per a què al PP li sigui més complicat obtenir la majoria absoluta, i que CiU pinti alguna cosa a Madrid, també els necessita perquè la seva trajectòria política no perdi tot el sentit.
El PP de Catalunya pujarà i molt a les properes eleccions, en part perquè la fòbia anti PP atiada pel PSC ha perdut credibilitat al mateix ritme que el PSC la perdia, en part perquè és la manera més efectiva de castigar Zapatero, i també perquè representa un retorn a l’autoritat davant la disbauxa que sembla haver-se instal·lat com a imatge de marca d’Espanya. El principal defecte que té el PPC és el seu anticatalanisme atàvic, aquesta salivera que els ve davant la possibilitat d’enfortir l’estat i refermar l’homogeneïtzació. Però amb una novetat que ho fa tot molt més emocionant. A diferència de l’any 1996, o del 2000, quan Aznar va guanyar i arrasar, aquest cop el centre polític a Catalunya s’ha desplaçat moderadament cap a un sobiranisme de tall racionalista –impostos i infraestructures com a raons de fons– que veu l’estat com un cul de sac. Aquest desplaçament, al seu torn, legitima l’anticatalanisme del PP, que es veu més normal si és un anti independentisme.
Per altra banda, un PP amb majoria absoluta i desbocat –un PP aznarista– incitaria l’independentisme fins i tot al PSC. I la transició nacional de Mas es definiria sola. Un fracàs del pacte fiscal acompanyat d’una dosi d’humiliació col·lectiva funcionaria com una excel·lent operació de cohesió interna. Sense cap garantia d’èxit, esclar, perquè amb els catalans ja se sap, però a ningú no se li escapa que l’ambient es radicalitzaria més. Ser un moderat seria un esport de risc. I això no només perjudicaria la possibilitat de fer negocis, els típics negocis de l’intermediari entre poder i súbdits, també acabaria amb totes les fantasies federalistes i confederalistes rere les quals s’amaguen moltes falses morals del país: falses morals universalistes i cosmopolites, falses morals individualistes i apolítiques. Morals d’esclau, que diria Nietzsche. Sempre que Mas volgués arriscar-se, la independència tindria una oportunitat. Caldria triar sense punts mitjos. I ràpid: un estat absolutament en contra amb un PP i un PSOE pactant la recentralització…
Tornem a Duran. Duran també té un somni, un somni confederal amb concert econòmic. Per als propers 4 anys, però, en té prou amb frenar la retòrica del PP, i millorar el finançament ni que sigui un pèl. Busines as usual. Per a CDC això és la mort. L’oferta que fa Duran als votants potencials del PPC és clara: voteu-me per evitar que un PP radical ens forci a triar. Haver de triar entre el PP i la independència, per a Duran, un home que no s’enganya, que estima Catalunya però que desconfia de les seves forces –i no sense raons– seria admetre el fracàs de 30 anys de carrera i pensament. Els indecisos del PPC no sé si s’ho poden permetre.