La superstició de la línia recta

10 d'abril de 2015 0

La Vanguardia 11 abril 2015

Una tarda xafogosa de juny de fa tres anys, quan vivia a la part de Brooklyn més propera a Manhattan, vaig conèixer un taxista al qual li havien trinxat el cor. Jo baixava a peu per Bedford Avenue, l’avinguda principal del Port Aventura en què s’ha acabat convertint el barri de Williamsburg, provant de decidir si em convenia més, a efectes de la velocitat i la perspiració, agafar el metro o aturar un taxi. Fumava lentament un Marlboro i, en conseqüència, feia càlculs indulgents: en general el metro és més ràpid i barat, però el taxi exalta l’individu, va sobre terra, té finestres.

La calor cura de la superstició de la línia recta, així que quan el vaig veure passar, groc refulgent, lliure, el vaig aturar i vaig llençar la cigarreta. En pujar-hi, vaig trobar-hi un home jove i escanyolit, fibrat de nervis, que mirava en totes direccions alhora, neuròticament. Tenia una ampolleta de desinfectant de mans, un esprai de fluor, i xiclets nuclears al seient del copilot. Feia cara de canviar-se els calçotets tres cops al dia, fins que em va dir: “No calia que tiressis la cigarreta”. I brandant un paquet de Winston: “Si vols fumem plegats”. Oh, fumar dins del taxi, sí. Però, a Nova York, sobretot t’ha de meravellar un taxista que et dóna conversa i no per esbrinar si ets un turista a escurar. Va parlar i parlar. Vam fumar i fumar. I no em va cobrar.

Totes les hipoteques

Encara no m’havia dit el seu nom i ja m’estava donant detalls de com havia entaforat els mobles a les golfes sobre el garatge dels seus pares, en una casa a Long Island, lluny de tot. Estàvem aturats en un embús al pont de Williamsburg, parlava a tota velocitat, encenia una cigarreta rere l’altra, i em mirava pel retrovisor amb les còrnies curulles de por, les celles amunt, el front arrufat; amb aquella mirada interrogativa que veus de tant en tant en persones que t’escruten per saber si penses que han perdut el contacte amb el món.

Tenia 28 anys, una llicenciatura en llengua anglesa i un màster en escriptura creativa. Mai no havia volgut ser taxista, però l’excompanya d’institut de la qual havia estat enamorat li va fer cas, per fi, just quan acabava el darrer semestre del màster. Van decidir anar-se’n a viure junts, però amb el salari que ella guanyava fent d’administrativa en una immobiliària i les feines de correcció que ell anava trobant, no en tenien prou per comprar una ganga que ella havia descobert a Astoria, Queens. L’oncle d’ella el va endollar al garatge de taxis pel qual treballava i va pensar que podia fer-ho a hores, per fer coixí. Van signar la hipoteca i en menys de sis mesos ell era taxista 12 hores al dia, torn de nit.

Arribats al destí, va aparcar, vam posar els culs al capó i el fum i el sol ens van torrar les closques.

Blogs sense fi

A ella li van sortir dubtes perquè s’havia enamorat d’un universitari, un escriptor, un bohemi que freqüentava els recitals de l’East Village i estava vivint amb un taxista de Queens. “Em vaig fer taxista per tenir un futur amb ella i així la vaig perdre”. Una nit va tornar abans a casa, per acontentar-la, i no hi era. Estava follant-se l’exnòvio mecànic. Ell volia perdonar-la, però ella no volia ser perdonada. El va deixar ella. Continuava fent de taxista perquè encara no havien resolt la hipoteca.

Feia tard, li vaig dir de quedar un altre dia. “Encara escric, tinc un blog on explico què em trobo al taxi”. Me’l va apuntar en un paper, amb el seu correu electrònic. Vaig perdre el paper, com sempre, i només en sabia el nom de pila.

De tant en tant busco blogs de taxistes. N’hi ha uns quants, fins i tot n’hi ha que han acabat sent llibres. Molts acaben sent cadàvers de blog, abandonats després de textos desesperats, de taxistes cremats del trànsit, els costos, els accidents. Ja no els meravella el misteri del seient del darrere. Cap no és ell. Els taxistes que em trobo parlen pel mans lliures en llengües que no entenc. Quan parlen espanyol, ho fan sobretot amb les dones, que de vegades són als països d’origen. Pregunten pels nens i les rutines; no fumen ni miren pel retrovisor. Com totes les històries que passen dins d’un taxi, aquesta tampoc no té final.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca