La temptació de Mas

17 d'octubre de 2012 0

 

No em van agradar ni el discurs del President Mas l’endemà de la manifestació, ni el de dijous a Madrid. Ho dic així, en primera persona, perquè tant els líders parlamentaris dels partits d’obediència catalana com els mitjans de comunicació de Barcelona, i fins i tot l’ANC, han aplaudit els dos discursos.

El President Mas s’ha guanyat el dret a negociar el pacte fiscal amb Rajoy, i el dret a provar de construir una hisenda pròpia unilateralment: és el seu programa electoral. I, en aquest sentit, i només en aquest sentit, els dos discursos són coherents i legítims. De fet, mentre escric això tinc sobre la taula un article publicat a La Vanguardia del 10 de desembre de 1998, signat pel conseller d’Economia, Artur Mas, titulat ‘El pacte fiscal que volem,’ en el qual hi diu literalment: “la nostra proposta contempla que la Generalitat recapti tots els impostos de l’arc fiscal a través d’una hisenda pròpia.” No enganya, fa 14 anys que defensa les mateixes solucions per a idèntics problemes.

No em van agradar perquè responen a una estratègia equivocada. Si el govern volgués començar a construir un estat estaria fent coses que no està fent. Per exemple en política exterior. Les cròniques dels diaris internacionals presenten el plet català com una qüestió exclusivament fiscal. No ho fan per malícia, ho fan perquè és el relat que senten quan pregunten al govern. The Guardian és el més explícit: “Els catalans estan preparats per la independència –ho estan els seus líders?” Aquesta narrativa és també la que el President ha explicat als líders estrangers. Catalunya, al món, és la Padània: un problema econòmic.

No seré jo qui negui la dimensió econòmica del plet, però no crec que a ningú se li escapi que la sagnia fiscal és només el símptoma, no la malaltia. Aturar-la retarda la mort, però no l’evita. El conflicte de fons són les garanties polítiques. El pacte sobre el que descansa la convivència a Espanya és contrari al pacte sobre el que descansa la convivència a Catalunya. Dir que per tenir un estat cal tenir primer ‘estructures d’estat’ com la hisenda pròpia, tal com va dir el President, és fals. I és el principi que ens ha dut al cul de sac actual. A l’inrevés: per tenir estructures d’estat primer cal tenir un estat.

Aquest és el principal retret que li faig al President: fer-se amb la retòrica de la manifestació per defensar el seu programa previ. Entenc que presentar-se per defensar la hisenda pròpia i fer la independència per darrere no va amb el seu caràcter, per això, si la manifestació hagués significat un canvi de paradigma, el President hauria d’haver convocat eleccions amb un programa nou. Els seus discursos i la claca general indiquen que, quan la negociació fracassi, la temptació convergent serà insistir en la hisenda pròpia, aquest cop potser amb unaconsulta fiscalentre mig”, aquest cop potser amb un referèndum entre mig. Ho anomenaran ‘estructures d’estat’ i tornarem a començar. La llibertat no depèn de guanyar un referèndum d’independència, depèn de fer-lo.

 

 

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca