La temptació del mal menor

15 de gener de 2011 3

(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 15 de gener del 2011)

Acceptar el mal menor és un signe de maduresa dels pobles lliures; en les societats dependents és una sentència de mort, si no un engany. Mirem-ho: algunes de les respostes que l’Artur Mas va oferir a l’entrevista de diumenge passat a La Vanguardia han causat reaccions enceses. La premsa de Madrid, i els representants del PSC i del PP, han emfatitzat el caràcter radicalment sobiranista del nou president. Era previsible. Però, ¿realment va ser tan radical?

El president Mas va plantejar la qüestió catalana en dos camps: l’ànima i el cos. L’ànima, venia a dir, correspon a l’enfortiment del catalanisme com a projecte per a la gran majoria de catalans. El cos correspon al pacte fiscal i a les competències. Així doncs, la proposta de Mas no és gaire diferent de la del catalanisme clàssic. Les diferències son d’intensitat: el president avisa Espanya del “risc” de ruptura si no es  fa alguna cosa per a acomodar els catalans, com ja va fer Montilla. Però, a diferència d’ell, Mas ho fa amb alegria, no amb pena, encara que faci servir la paraula “risc”, força estranya per a un suposat independentista. Si Montilla advertia, Mas sona a amenaça.

Per als poders fàctics espanyols tot això és molt radical i superdolent. A Catalunya, en canvi, sona a tot menys a baixar a les trinxeres. És el conflicte de sempre. Tant se val què diguis, la resposta sempre serà una portada de l’ABC amb una bandera espanyola a tota pàgina i una variant del titular “Fortalecer España”. O una dosi de cosmopolitisme castís a El País.

La pregunta rellevant és si el president Mas vol això. El conflicte li permet erigir-se en líder de la resistència catalana sense despentinar-se. Un catalanisme moderat, seria, davant l’estatisme espanyol agressiu, un mal menor acceptable. I es diria, que com a mínim, no retrocedim. Encara que fos mentida. Hi ha una resposta a l’entrevista que sembla confirmar-ho: “Prefereixo administrar un grau de tensió controlat amb l’Estat central, que el soroll interior i la descohesió de la societat catalana.” ¿Tensió allà i silenci aquí?

Honestament, no es pot descartar que el president Mas vulgui estirar així del gruix plural de la societat catalana cap a cotes reals de llibertat. L’entrevista també admet aquesta interpretació. Unitat interior i que l’amenaça de ruptura sigui real,  encara que no ho sembi. I té raó: cap a la llibertat hi anirem tots, o ningú. Però la temptació de conformar-se amb ser el mal menor és gran, perquè és rendible. I hi ha, i hi haurà pressions. Qui no es conformi serà, en aquest esquema, carn de manicomi, agent de la fractura social. Caldrà recordar que la societat catalana ja està fracturada i en regressió, i que, pel que fa a avui, ni el president ni els seus votants tenen suficient poder per evitar-ho. La cohesió -i l’existència- catalana depèn de que el poder del seu president sigui molt més que un mal menor.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca