(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 15 de gener del 2011)
Acceptar el mal menor és un signe de maduresa dels pobles lliures; en les societats dependents és una sentència de mort, si no un engany. Mirem-ho: algunes de les respostes que l’Artur Mas va oferir a l’entrevista de diumenge passat a La Vanguardia han causat reaccions enceses. La premsa de Madrid, i els representants del PSC i del PP, han emfatitzat el caràcter radicalment sobiranista del nou president. Era previsible. Però, ¿realment va ser tan radical?
El president Mas va plantejar la qüestió catalana en dos camps: l’ànima i el cos. L’ànima, venia a dir, correspon a l’enfortiment del catalanisme com a projecte per a la gran majoria de catalans. El cos correspon al pacte fiscal i a les competències. Així doncs, la proposta de Mas no és gaire diferent de la del catalanisme clàssic. Les diferències son d’intensitat: el president avisa Espanya del “risc” de ruptura si no es fa alguna cosa per a acomodar els catalans, com ja va fer Montilla. Però, a diferència d’ell, Mas ho fa amb alegria, no amb pena, encara que faci servir la paraula “risc”, força estranya per a un suposat independentista. Si Montilla advertia, Mas sona a amenaça.
Per als poders fàctics espanyols tot això és molt radical i superdolent. A Catalunya, en canvi, sona a tot menys a baixar a les trinxeres. És el conflicte de sempre. Tant se val què diguis, la resposta sempre serà una portada de l’ABC amb una bandera espanyola a tota pàgina i una variant del titular “Fortalecer España”. O una dosi de cosmopolitisme castís a El País.
La pregunta rellevant és si el president Mas vol això. El conflicte li permet erigir-se en líder de la resistència catalana sense despentinar-se. Un catalanisme moderat, seria, davant l’estatisme espanyol agressiu, un mal menor acceptable. I es diria, que com a mínim, no retrocedim. Encara que fos mentida. Hi ha una resposta a l’entrevista que sembla confirmar-ho: “Prefereixo administrar un grau de tensió controlat amb l’Estat central, que el soroll interior i la descohesió de la societat catalana.” ¿Tensió allà i silenci aquí?
Honestament, no es pot descartar que el president Mas vulgui estirar així del gruix plural de la societat catalana cap a cotes reals de llibertat. L’entrevista també admet aquesta interpretació. Unitat interior i que l’amenaça de ruptura sigui real, encara que no ho sembi. I té raó: cap a la llibertat hi anirem tots, o ningú. Però la temptació de conformar-se amb ser el mal menor és gran, perquè és rendible. I hi ha, i hi haurà pressions. Qui no es conformi serà, en aquest esquema, carn de manicomi, agent de la fractura social. Caldrà recordar que la societat catalana ja està fracturada i en regressió, i que, pel que fa a avui, ni el president ni els seus votants tenen suficient poder per evitar-ho. La cohesió -i l’existència- catalana depèn de que el poder del seu president sigui molt més que un mal menor.