NYC29: La virtut de la imprudència

07 d'octubre de 2009 5

El passat 1 d’Octubre el famossíssim David Letterman va executar un monòleg al seu programa d’humor sobre el xantatge que un productor d’un altre programa havia intentat contra ell. He mirat el vídeo vàries vegades i he provat de comparar-lo amb d’altres monòlegs de l’humorista. Només hi sé trobar dues diferències: una, al final de cada frase l’orquestra no fa cap redoble per subratllar l’acudit, i dues, cap al minut 2,20 de la narració el públic s’adona que Letterman no està pas explicant un acudit llarg, sinó que la història va de veres i ell n’és la víctima; i se’ls mig congela el riure.

 En qualsevol cas, tant Letterman com el públic saben que el seu llenguatge és el que és. Com més seriós fa veure que és Letterman, més riu el públic. I quan Letterman admet que les acusacions de l’extorquidor són certes (“Sí, he mantingut relacions sexuals amb dones que treballaven per a mi en aquest programa”) l’ovació és general. El dramatisme de la situació -Letterman és poeta i poema alhora- els excita: saben que són testimonis d’un esdeveniment memorable. El discurs de Letterman els pertany, i ja per sempre formarà part del que poden esperar.

 La prudència és la principal característica de tot espectador, per això hi ha canals de tele i de ràdio, i per això cada cop són més específics: saber què esperar i què no esperar és una forma d’agilitzar les tries. És la memòria de les coses similars el que fa de fonament de la prudència. La primera vegada que em cremo és cosa del foc, la segona és culpa meva.

 A partir d’aquest moment de riure congelat els aplaudiments del públic seran incondicionals. El contingut i la forma és pur Letterman: la veritat o la realitat del contingut seran, en certa manera, indiferents: l’important és la naturalesa del monòleg i què se n’espera. La prudència de l’espectador és més forta que la temptació de canviar els límits del discurs: Letterman no podia ni plantejar-se fer un comunicat “seriós” o callar sense perdre tota credibilitat.

Els discursos polítics de tots els temps estan limitats per la prudència de l’espectador de la mateixa manera. Del polític d’avui s’espera que no digui exactament res, i que allò que pugui concretar sigui dificilment fiscalitzable. És la nostra eloqüència, la que dóna impressió de saviesa i govern, o si més no, de govern conegut, és a dir, la que s’adequa a la prudència. Els polítics catalans han crescut sota l’ombra d’aquesta prudència, sumada a l’absència total d’un poder determinant que els permeti trufar d’originalitat els seus compromisos.

Com Letterman, però a l’inversa: encara que diguin que tot serà diferent aquesta vegada, encara que siguem davant d’un moment realment diferent, memorable, la prudència aconsella aplaudir o badallar després de cada pausa retòrica. Per això penso que Carretero o Laporta han impactat en els neons del catalanisme. Fins a cert punt, és indiferent la saviesa de les seves propostes, o la intel·ligència dels seus fulls de ruta -bé, de fet, d’en Laporta no en sabem ni això-, és irrellevant si signifiquen la irradació d’una nova forma de poder més efectiva que les institucions castrades que tenim. Són el que són precisament per la seva extravagància. Són imprudents. I amb la seva imprudència esberlen les costures de la prudència de l’espectador. És aquest l’estat d’un sector del país: tota imprudència genera credibilitat. La bona notícia és que l’experiència traumàtica del passat està deixant de formar part del nostre marc mental. La mala notícia és que l’experiència traumàtica del passat està deixant de formar part del nostre marc mental. 

 

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca