Sempre he defensat, aquesta columna n’és testimoni, que l’única opció d’ERC no pot ser pactar amb CiU. Seria un suïcidi que convertiria l’Esquerra Republicana en una marca blanca i lobby de càrrecs com ho és Iniciativa. També penso que, malgrat que per al país ha estat francament desastrós, per a CiU ha estat positiu ser a l’oposició. S’hi ha quedat la gent que creu en el projecte i s’ha iniciat un procés de reflexió, debat i renovació de les idees i de les persones que, en un sistema tan tancat i poc democràtic com el nostre, ha enfortit la coalició i el catalanisme en general: la batalla de les idees s’està guanyant, encara que sembli el contrari. La presencia total dels socialistes a les administracions els està fent cometre el mateix error que va cometre la CiU de Pujol: confondre l’hegemonia del poder amb l’hegemonia cultural.
Ara bé, després de cinc anys de tripartit, en un present que fa del PSC i del PSOE, tanto monta, l’únic subjecte del poder a Catalunya, no entenc com encara hi ha candidatures al congrés d’ERC i sectors de CiU que no entenen que el principal problema que té avui la política catalana (i no dic Catalunya, però quasi) és el socialisme. Les ciutats més grans, diputacions, Generalitat i Estat. La presencia total del socialisme està malmetent no només el futur del país –cada dia més mesell, cada dia més província- sinó fins i tot està malmetent la possibilitat de recuperar el temps perdut. La qualitat democràtica de les nostres institucions és cada cop menor, el control dels mitjans de comunicació, públics i privats, la xarxa clientelar, el subvencionisme, l’amiguisme, les pressions i els nomenaments a dit, al marge de les decisions populars, la sobre representació gràcies als pactes en minoria, la situació de, per exemple, l’ajuntament de Barcelona, etc, està destruint la societat civil, les xarxes cíviques i el múscul democràtic i liberal que ha sostingut Catalunya moltes dècades en moments molt difícils. L’adversari és el PSC. L’adversari de CiU, però també d’ERC. Fins i tot l’adversari dels votants socialistes. L’omnipresència socialista impregna la política catalana de tics despòtics –això els periodistes ho saben molt bé. I no es tracta d’ideologia –o no només- es tracta de l’exercici indiscriminat del poder, de l’intervencionisme descarnat, de l’ofec de la llibertat.
No entenc com Puigcercós, tan pragmàtic, tan poc amic de dogmatismes ideològics, no ho veu claríssim. Ja no per amor al país, per amor propi. Per autoestima. Per càlcul electoral. Per oportunitats de creixement. És més que preocupant que l’independentisme oficial perdi el temps en dates impossibles mentre el PSC-OE ho governa tot. Tot. En tot moment. Francament, al final a CiU li sortirà més a compte pactar també amb el PSC enlloc d’amb ERC. Com a mínim, saps per on te l’han de fotre: quan volen una cosa, busquen el camí millor per als seus interessos. Pots calcular, defensar-te. Davant la follia, davant el vaivé, davant de la manca total de perspectiva, només hi ha indefensió, vulnerabilitat. Els dos tripartits ho han demostrat. Què li cal a ERC per reaccionar? Oblidem això de tendir ponts i no sé quantes coses més. ERC és ERC i CiU, CiU. Cadascú a la seva feina. Però amb l’adversari clar. Amb el país al cap.