article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de febrer de 2011
El passat 2 de febrer el partit liderat per Joan Laporta va presentar al Parlament una proposició de llei de declaració de la independència de Catalunya. La mesa del Parlament va acceptar-la a tràmit amb els vots de CiU. Amb aquesta acció, Solidaritat ha complert ja la seva principal promesa electoral, i ha posat sobre la taula l’única via jurídicament vàlida que a dia d’avui obre la porta a una declaració d’independència.
Deprés de la sentència del Constitucional, el sil·logisme que dóna raó de ser a aquest partit és el següent: ja que TC va eliminar de l’Estatut la potestat de les institucions catalanes per a organitzar referèndums de qualsevol mena i que, en general, un referèndum d’independència a Catalunya està prohibit per la legislació espanyola, l’única manera de preguntar als catalans si volen la independència és convertir un partit, Solidaritat en aquest cas, en la pregunta “Vol vostè la independència de Catalunya?” Si aquest partit obté la majoria absoluta en unes elecciones, ¿qui podria negar que aquest resultat és equivalent a un referèndum?
Naturalment, Laporta, López Tena, Bertran i Strubell, els quatre diputats de SI, saben que la proposta no prosperarà, entre d’altres raons perquè CiU no creu que aquest sigui el camí. Però per a què la seva estratègia tingui algun sentit, SI no podia fer una altra cosa, si no, el sil·logisme deixa de tenir validesa. La clau és que la seva activitat sigui unívoca, de tal manera que ningú no pugui al·legar que hi ha d’altres raons per a votar-los, i s’eviti que SI posi al davant altres prioritats, com porta fent ERC des de fa 15 anys. Que existeixi aquesta via, nascuda de l’ímpetu laportista i de la pulcritut jurídica de López Tena, és una magnífica notícia per a tots els demòcrates, independentistes o no. Els riscos d’aquest camí són la frustració, la minorització i la banalització de l’independentisme polític.
Davant d’aquesta estratègia, Artur Mas proposa la transició nacional, que funciona sobre dues premisses: estendre el sobiranisme allà on avui no existeix i, mentrestant, anar avançant en qüestions on sí que hi ha un “ampli consens”, com el pacte fiscal. La idea, segons sembla, és que aquestes dues premises es retroalimentin, de tal manera que quan els amplis consensos obtinguin la previsible negativa de l’estat com a resposta, el cercle sobiranista es vagi eixamplant, i nous consensos apareguin. El risc d’aquest camí és que el possibilisme i l’èmfasi en els temps pausats duguin a l’inmobilisme. Al cap i a la fi, ser el dic que frena l’onatge uniformitzador espanyol per un costat i l’independentisme per l’altre ha estat, tradicionalment, una de les activitats més lucratives a Catalunya. Per a que el seu camí faci sentit, quan els diputats de CiU votin “no” a la proposta de SI, Artur Mas hauria de fer pública la seva pròpia agenda transicional, començant per anar el dia 10 d’abril a la seu de la Casa Gran al carrer Casp, a votar la consulta popular de Barcelona sobre la independència. Els consensos cal liderar-los.