Quan parlo de la independència de Catalunya amb estrangers la primera reacció, com és natural, és escèptica. El desllorigador, però, al final arriba, i és la següent pregunta: per quina alternativa creus que hauríem d’apostar? Algunes respostes són més creatives que d’altres, però sempre (absolutament sempre sense cap excepció –ja em perdonaran la redundància–), són coses que ja hem provat.
Puc assenyalar-los moments concrets. Agafeu aire: el pacte del 78, la bona fe dels 80, votar l’esquerra, les negociacions parlamentàries dels 90, centrar la dreta, els pactes d’investidura de finals de segle, la delimitació de competències, la confiança en l’àrbitre consitucional, el traspàs de percentatges sobre els impostos, la pedagogia, el peix al cove, l’esperança gradualista, la puta, les advertències discursives, la Ramoneta, Josep Piqué, la barreja conjugal i extraconjugal, la integració europea, Xavi Hernández, l’aposta federal, la internacionalització de l’exèrcit, la reforma de l’Estatut, la negociació per rebaixar-lo, l’aprovació en referèndum, l’Eurocopa, les manifestacions, el Mundial, el pacte fiscal, la pressió dels moviments populars, ESADE, els manifestos transversals, el discurs internacionalista, la victòria a les institucions europees per prioritzar infrastructures clau, la convocatòria d’eleccions per saber si la gent vol un referèndum, la súpermajoria del Parlament per demanar-lo, la petició solemne a les Corts, les manifestacions creatives, l’aprovació d’una llei catalana que ho permeti, la decisió de rebaixar-ho a una consulta no vinculant, les manifestacions realment creatives, la decisió de rebaixar-ho a un procés participatiu. El pacifisme.
La resposta és o el silenci o un: “ah, doncs feu-ho.” Just do it.
La part més interessant de les alternatives és que són, exactament, les mateixes que tornen a proposar-se aquests dies. La regressió centralista: PP i C’s. El retorn als 80: PSC. El peix al cove: UDC. I Podem, el clàssic segrest comú a totes les etapes: voteu-nos perquè els altres us maltracten. I si no m’agrada el que voleu fer? Bé, els altres us maltracten. I si els altres ens maltracten, ¿quin incentiu teniu per donar-nos garanties? Els altres us maltracten. Però necessiteu els altres per fer reformes. Mas, caca. ¿Per això apel·les als nostres avis? Els altres us maltracten.
Ho han provat l’extrema esquerra, els socialdemòcrates, els liberals, els conservadors, els reaccionaris; ho han provat els sindicats i, els últims, els grans empresaris. Fins i tot els oligarques! La resposta, si hem de fer cas a la premsa espanyola d’aquests mesos, és el sadisme més vulgar. La por a la por. Això és: la submissió. Doncs mira, no. Vull dir: sí.