L’alternativa

19 de setembre de 2015 1

Quan parlo de la independència de Catalunya amb estrangers la primera reacció, com és natural, és escèptica. El desllorigador, però, al final arriba, i és la següent pregunta: per quina alternativa creus que hauríem d’apostar? Algunes respostes són més creatives que d’altres, però sempre (absolutament sempre sense cap excepció –ja em perdonaran la redundància–), són coses que ja hem provat.

Puc assenyalar-los moments concrets. Agafeu aire: el pacte del 78, la bona fe dels 80, votar l’esquerra, les negociacions parlamentàries dels 90, centrar la dreta, els pactes d’investidura de finals de segle, la delimitació de competències, la confiança en l’àrbitre consitucional, el traspàs de percentatges sobre els impostos, la pedagogia, el peix al cove, l’esperança gradualista, la puta, les advertències discursives, la Ramoneta, Josep Piqué, la barreja conjugal i extraconjugal, la integració europea, Xavi Hernández, l’aposta federal, la internacionalització de l’exèrcit, la reforma de l’Estatut, la negociació per rebaixar-lo, l’aprovació en referèndum, l’Eurocopa, les manifestacions, el Mundial, el pacte fiscal, la pressió dels moviments populars, ESADE, els manifestos transversals, el discurs internacionalista, la victòria a les institucions europees per prioritzar infrastructures clau, la convocatòria d’eleccions per saber si la gent vol un referèndum, la súpermajoria del Parlament per demanar-lo, la petició solemne a les Corts, les manifestacions creatives, l’aprovació d’una llei catalana que ho permeti, la decisió de rebaixar-ho a una consulta no vinculant, les manifestacions realment creatives, la decisió de rebaixar-ho a un procés participatiu. El pacifisme.

La resposta és o el silenci o un: “ah, doncs feu-ho.” Just do it.

La part més interessant de les alternatives és que són, exactament, les mateixes que tornen a proposar-se aquests dies. La regressió centralista: PP i C’s. El retorn als 80: PSC. El peix al cove: UDC. I Podem, el clàssic segrest comú a totes les etapes: voteu-nos perquè els altres us maltracten. I si no m’agrada el que voleu fer? Bé, els altres us maltracten. I si els altres ens maltracten, ¿quin incentiu teniu per donar-nos garanties? Els altres us maltracten. Però necessiteu els altres per fer reformes. Mas, caca. ¿Per això apel·les als nostres avis? Els altres us maltracten.

Ho han provat l’extrema esquerra, els socialdemòcrates, els liberals, els conservadors, els reaccionaris; ho han provat els sindicats i, els últims, els grans empresaris. Fins i tot els oligarques! La resposta, si hem de fer cas a la premsa espanyola d’aquests mesos, és el sadisme més vulgar. La por a la por. Això és: la submissió. Doncs mira, no. Vull dir: sí.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca