(article meu publicat a La Vanguardia del dia 2 de gener del 2011)
Per tal d’obtenir un acord decent de la reunió del pacte de Toledo, els sindicats haurien d’haver assumit un producte contrari al seu discurs. La patronal hauria d’haver suavitzat un pèl la seva postura, i no forçar els sindicats a negar-se a ells mateixos. El PP hauria d’haver retardat la seva gana electoral i compartir part de la càrrega d’impopularitat. I el PSOE hauria d’haver donat per gairebé perdudes les eleccions del 2012. Com es veu, tots teníen incentius per no arribar a l’acord necessari. I és necessària una reforma de les pensions en què l’estat gasti menys i els desprotegits no quedin a la intempèrie. La caixa, ara mateix, no dóna per a moltes alegries ideològiques més. Però això no significa que només hi hagi una resposta bona per al problema de les pensions, ni en general per a la crisi. Els principis que regeixen les bones solucions són simples –gastar menys, produir més– però la seva concreció només és bona si és tan complexa com la societat on s’apliquen. D’aquí que els estats grans, sortits de la modernitat, com França, siguin més lents i inexactes en els seus moviments que els estats petits, amb govern propers que coneixen la realitat de la seva gent.
El no-acord de la darrera reunió del pacte de Toledo deixa la cirurgia dolorosa en mans d’un debilitadíssim govern. I torna a posar a l’Angela Merkel, que en el discurs de cap d’any va accentuar el seu paper de presidenta europea, a la cabina de comandament. El govern de Zapatero ha demostrat no tenir discurs econòmic de cap mena, més enllà de bandades, silencis i reformes contradictòries que busquen tant avançar l’estètica dels resultats com ajornar les mesures inevitables. El PP, i la societat civil, no han sabut ni empènyer-lo cap al precipici. I bé: la decisió la prendrà Alemanya. Serà la millor decisió fins ara, però serà una mala decisió igualment. De lluny serà versemblant, com un quadre impressionista. De prop veurem les gotes de pintura i la manca de profunditat.
La pitjor situació per a un país es dóna quan les millors decisions es prenen al marge de la seva gent. Així es constata que les institucions, partits, sindicats, patronal i etcètera són irrellevants per prosperar i de gran ajuda per empitjorar. D’entrada resulta sa veure el cartró-pedra del nostre sistema. D’entrada resulta tranquil·litzador saber que algú farà alguna cosa. D’entrada, l’autodestrucció d’un estat incapaç, injust i fracassat és una victòria en temps de crisi. Però al final, quan les coses segueixin sense funcionar, quan les decisions preses per Europa mostrin les seves imperfeccions i interessos, quan veiem que l’estat encara és aquí, xuclant-nos la sang amb la seva ineficàcia i ceguesa, no hi haurà ningú a qui fer fora. Quan li és presa a algú la seva capacitat de decisió només el servilisme o el radicalisme es fan visibles. Els espanyols tornaran a descobrir que el cost d’aquest artifici anomenat Espanya, que pretén viure de les rendes i el coratge dels demés, és l’absència de democràcia.