L’amor en els temps de la cosa.

13 de setembre de 2007 1

Nip Tuck, House i CSI, per citar tres sèries anglosaxones d’èxit, tenen en comú que tracten l’ésser humà com una cosa. Un objecte, un conglomerat d’àtoms ajuntats de manera provisional, susceptibles de ser manipulats, disseccionats i analitzats com una granota en un laboratori, o una corretja de transimissió en un taller. Els temps de la ciència. No de la ciència entesa com a saviesa, sinó de la ciència entesa com el mètode excels per assolir les últimes veritats de la naturalesa humana. No descobreixo cap meravella: dir avui que una cosa és científica és el mateix que dir que és irrefutable. I això que, precisament, el que els filòsofs consideren que és una afirmació científica, a diferència d’una de metafísica o de sentimental, és que una afirmació de la ciència és sempre refutable, criticable, millorable.

Però aquest no és el tema: els cirurgians plàstics de Nip Tuck tracten el cos humà com una carcassa sense sentit ni transcendència, a l’hora que fan de l’harmonia de les seves línes, de la bellesa dels seus acabats, l’única moneda bescanviable en el mercat de l’afectivitat. És una història antiga la de la bella i la bèstia. El doctor House, al seu torn, tracta els malalts com si fossin objectes d’experimentació, completament deshumanitzats. Les seves discussions amb la jove i pietosa doctora Cameron sobre la seva inacceptable tendència a sentir empatia pels malalts arriben a cotes que superen la hilaritat sorneguera: són profundament cruels, i cruelment profundes, si em perdonen el joc de paraules. Els policies de CSI, quan s’hi posen, fan allò que Wilde considerava una autèntica grolleria saxona: reduir la realitat a una qüestió de fets. Proves, anàlisi de paperets i burilles, intervencions massives sobre els cadàvers a la taula de les autòpsies i una incerta llista de preconcepcions mecaniscistes sobre les raons que duen una persona a allitar-se amb el mal. No és estrany que tots plegats estiguin deprimits. O sols, per ser més exactes. No és que siguin lletjos o males persones, però cap dels protagonistes de les sèries televisives que mostren personatges amb èxit laboral no tenen parella, ni estan casats, ni tenen fills, ni sembla que sentin l’orgull d’una vida plena. Les seves cares, gràcies a les impecables interpretacions dels actors que les encarnen, no mostren cap de les formes de la satisfacció. Els cirurgians de Nip Tuck tenen una vida sexual de cavalls cap a l’angoixa o una vida matrimonial construïda sobre una crueltat que no dóna espai ni per a les mentides pietoses. El doctor House i els seus acòlits ni tenen temps de canviar els llençols i els policies de CSI semblen enamorar-se més fàcilment de les amebes contingudes en el bri d’herba atrapat en una sola de sabata que en les mirades intel.ligents dels seus companys de feina.

Els herois sempre han estat solitaris, potser és així com es conquesta la saviesa o el triomf sobre les forces del mal. Al capdavall, gràcies a la facilitat dels guionistes per bastir trencaclosques, se’n surten; i els títols de crèdit els troben cavalcant cap a nous horitzons mentre masteguen la punta d’una herbota. També els artistes i els il.luminats de totes les èpoques han hagut d’abandonar tota esperança de tenir família i amics de veritat, inclosos els profetes i els messies: de Jesucrist a Ramon Llull, de Sant Agustí a Sidharta, de Sòcrates al Rei en Jaume, la solitud del líder, la incomprensió del savi ha dut la desgràcia de sèrie. Però els herois minúsculs de les nostres pantalles presumeixen d’un cinisme nou, d’una absència total de sentit de l’existència. No és la ciència el que els torna neuròtics, ni tan sols és la seva hiperbòlica intel.ligència o les seva suposada cultura, és la reducció de l’ésser humà a una solució química, la simplificació de la vida a un experiment. Ho deia un poeta polonès: quan l’únic instrument que tens és un martell, tot acaba semblant un clau. Les nostres vides no són les seves, ni la realitat s’assembla del tot a les seves obsessions, però no es pot negar que vivim fascinats per la precisió dels seus encerts. Que ens quedi clar que, a tot estirar, el resultat és una vida desgraciada. Sempre ens quedarà compartir el llit, acabada la sèrie, on el pesigolleig del sotaventre, malgrat la rutina, pot ser alguna cosa més que el fet biològic dels herois de la ciència. Misteris per resoldre.

Publicat a la Revista Benzina del mes de Setembre

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca