L’article zero

10 de juliol de 2011 0


(article publicat a La Vanguardia del dissabte 18 de juny del 2011)

L’article zero de totes les constitucions democràtiques, si existís, diria alguna cosa així: “Tothom està equivocat d’una manera o altra.” La primera frase de la declaració d’independència americana, per exemple, diu: “Sostenim que aquestes veritats són autoevidents”, que és una forma molt refinada de dir, “no tenim ni fava de com demostrar que aquestes són veritats com punys i, de fet, hi ha evidències que suggereixen que més aviat és tot el contrari, però tu ja enténs què vull dir, compatriota!”

Normalment, si el poble tria els seus líders és d’esperar que no escollirà un sàdic. Però això no ens eximeix d’equivocar-nos. Com que tothom està equivocat, el truc és poder rectificar. Regar l’arbre de la llibertat amb la sang d’un tirà, com deia Jefferson, està molt bé, però que no calgui eliminar físicament els governants per fer-los fora és molt més eficient. Així, la clau de la democràcia és assumir d’entrada la imperfecció de tots els actors polítics: votants, representants, i buròcrates. El procés d’assaig i error és lentíssim i exhasperant, pot durar generacions, però cal reconèixer que un sistema que pressuposa l’estupidesa i la ignorància és molt realista.

I el seu veritable èxit és la gestió d’aquesta estupidesa i ignorància. Com ho fa? Primer, extirpa del món de la política la capacitat d’ordenar tots els comportaments humans: el risc d’un poble morint per l’estupidesa d’un home és massa alt. Segon, condemna els mètodes rígids, els que són impermeables al canvi, a la dissidència i a la negociació. I tercer, reforça la fragilitat dels seus trucs retòrics (‘veritats autoevidents’, ‘drets fonamentals’, ‘representació del poble’) amb l’autoritat formal i el monopoli legal de la violència.

El moviment dels indignats, més enllà de la particularitat de cadascú, ha aparegut com una degradació ulterior d’aquests tres mecanismes que tan malament funcionen al nostre país. Primer, els seus principis polítics han apuntat a ampliar els límits del poder públic, sense explicitar cap límit. Segon, malgrat la pulsió deliberativa de les assemblees, la incapacitat per sintetitzar el debat en un consens fa evident la rigidesa del mètode del què s’han dotat. I, per últim, el moviment qüestiona, pacíficament o no, tant el paper de l’autoritat legítima com el monopoli de la violència de l’estat. Així l’alternativa que avui suposen els acampats, en forma i fons, obliga a l’altra gent crítica amb la nostra democràcia a defensar-ne fins i tot els errors.

Si l’èxit del moviment rau en la incapacitat del sistema actual per al canvi –una veritat com un temple– també és cert que, al final del seu procés deliberatiu, la majoria de propostes que apareixen ja estan recollides en diversos programes electorals que, normalment, reben molt poc suport. Quan això passa, l’únic que els resta és la sensació frustrant de tenir raó. En democràcia, però, tenir raó és irrellevant, perquè ‘tothom està equivocat d’una manera o altra.’


Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca