La Vanguardia 22 de Març de 2014
Abans que Crimea ens captés l’atenció, el tema eren els oligarques. La crisi d’Ucraïna no s’explica, se’ns deia, sense els oligarques del gas i les finances, de bracet amb el govern, d’ara i d’abans. Encara avui, a gran part de la premsa mundial, al cantó d’articles sobre l’autodeterminació teòrica, destaquen els que tracten dels interessos dels oligarques russos, camarades de Putin. El tema és central a Catalunya.
Fa dues setmanes, The New York Times publicava una columna sobre com els milions russos blanquejats a la city de Londres condicionen la resposta tova de Cameron davant Putin. Uns dies abans, Gail Collins hi publicava també una columna fent llista dels oligarques americans i la seva influència. A The New Republic hi havia un reportatge sobre les corrupteles del governador de New Jersey i els seus amics milionaris. Podria citar articles sobre Mèxic, l’Índia o la Xina. Arreu, els oligarques s’ajuden dels contactes amb els governs per fer-se rics, a costa d’empobrir els altres, i desgasten així les institucions primer i la democràcia després.
El cop de gràcia l’ha donat The Economist. Ha publicat, en portada, un reportatge sobre el capitalisme de camarades (Crony-capitalism), això que nosaltres en diem el capitalisme clientelar o del BOE. N’han fet un índex. Han triat 23 països i han mirat quin percentatge del PIB correspon a multimilionaris dels sectors que depenen de les relacions inconfessables amb els governs: casinos, recursos naturals, infrastructures, banca, construcció i immobiliàries, ports i aeroports, i telecomunicacions.
Espanya no ha estat analitzada, però la correlació serveix: democràcia forta, institucions prestigioses i divisió de poders transparent es corresponen amb menys presència dels col·leguismes. Alemanya guanya i Ucraïna és la quarta per la cua, només un pèl millor que Rússia. No cal ser un geni per imaginar-se Espanya.
La part bona de la tensió entre democràcia i oligarquia és que tant els partidaris de la lluita de classes com els defensors del lliure mercat tenim el mateix enemic, encara que perseguim fins diferents. T’ho trobes de Nova York a Nova Delhi, passant per Brussel·les. I a Barcelona: com va escriure l’Enric Vila fa uns dies, arribat el moment, les nostres elits i els seus polítics també hauran de triar entre la democràcia i els calés de Madrid.
Dimecres, la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (la PIMEC), que dóna feina a dues terceres parts dels treballadors del sector privat, va ajuntar 1.400 empresaris per dir prou “a la submissió que practiquen els governs respecte d’algunes elits sectorials (principalment banca, energia, obra pública i gran distribució).” Ho feia notar l’Andreu Barnils en una crònica: la frase podria ser de la CUP.
En el context de l’autodeterminació de Catalunya, aquesta batalla és al centre, ens allibera d’impostures i fa possible una aliança entre socialistes i liberals per fer una constitució fundacional, anti-oligàrquica i avançada democràticament.