La Vanguardia 24 Abril 2015
Fa dues setmanes vaig recomanar per a Sant Jordi tres autors de tres llibres que no havia llegit. Ja n’he llegit el primer, el del Xavier Aldekoa, Océano África. No em vaig equivocar.
De la mateixa manera que diem les Amèriques o les Espanyes, hauríem de començar a dir-ne les Àfriques. Cada racó que descriu l’Aldekoa reclama la seva singularitat, però no una singularitat pintoresca i folklòrica, encara que hi brillin colors i tradicions, sinó una singularitat profunda, històrica, política, econòmica, cosmogònica, metafísica.
Això també es pot dir de les Europes o les Àsies, però cap altre continent viu sotmès a una imatge tan homogènia. Ara jo podria dir que en el llibre hi apareixen fins a 16 països diferents, però tampoc estaria dient gran cosa, ni tan sols per donar contingut a la frase -poètica per factual- que obre la pàgina d’agraïments: “Abans d’escriure aquest llibre no he tingut altre remei que viure’l”. Sota la quadrícula fronterera colonial, hi emergeix la barreja del temps, que pot ser cruel o no, però s’imposa més enllà de dolors i meravelles.
I no es tracta només que la imatge homogènia de l’Àfrica que vaga per l’inconscient nòrdic trobi el seu punt de fuga en la panxa globus d’un nen orbitat per mosques, o en un grup de terroristes descomponent unes estudiants, o en el pes mort d’una barcassa. La morbidesa no deixa de ser una forma d’entreteniment, un electroxoc hedonista per a les nostres ànimes atrapades en l’avorriment. L’Àfrica se’ns apareix sobretot com un problema: un de sol. Ens hi acostem amb una barreja de sentiment de culpa i de bava perquè és el lloc ideal per reivindicar-nos: aquesta injustícia em dóna la raó.
Per aquest motiu, sovint, els textos que parlen de l’Àfrica compensen l’escatologia i la politització amb la falsa calidesa del somriure del salvatge angèlic, de la flor que emergeix d’entre la merda. Les Àfriques de l’Aldekoa, en canvi, són una clatellada a la nostra set de vampir. Cada conflicte i cada moment brillant s’expliquen per si mateixos, amb les seves arrels, litúrgies, costos. No hi ha miracles ni destins tràgics inevitables. No hi ha sentimentalismes ni racionalitzacions condescendents. Hi ha moments brevíssims que desmunten teories, i idees profundes que donen sentit al detall insignificant. A cada justícia, els seus interessos.
De fons, la força de la perspectiva. El gran interrogant de la humanitat és si les visions del món de cadascú són incommensurables: impossibles de comparar. La pitjor herència de la dominació sempre és la imposició d’una perspectiva. Sembla que només puguem comprendre imposant un horitzó de referències o renunciant a nosaltres mateixos. O em nego o et nego. La tesi de l’Aldekoa és que val la pena fer acte de fe en la sensualitat: la veritat batega quan ens toquem. No és el primer, però se’n surt perquè quan hi ha batec, el sents, i quan només hi ha la ràbia, l’absurd i la solitud última, en paga el preu i continua buscant. Continuï.