Article de elsingulardigital.cat
Un dels comentaris que més se senten cada cop que emergeix una plataforma dins d’un partit és la inestabilitat de l’autoritat dels seus líders i del partit en general. Les amenaces d’escissió planen sobre els titulars de diaris. Ho vam veure amb el Reagrupament i ho hem vist ara amb la plataforma sobiranista de CDC. És cert que les plataformes serveixen per qüestionar algunes de les intervencions dels líders dels partits i que sovint incomoden, i molt, les direccions. De fet, quan es funda una plataforma és perquè hi ha una remor de fons que fa molts mesos que dura. Els militants, en general, tenen reservat un paper una mica galdós en els partits actuals, siguin assemblearis o no. Moltes vegades amb prou feines serveixen de figurants en els actes polítics i les seves decisions es limiten a algun exabrupte en els consells nacionals, els congressos o les assemblees. La seva capacitat d’influència és mínima, comparada amb la demoscòpia. I la seva capacitat organitzativa, al marge o en paral•lel de les estructures oficials és ben magra. He vist polítics de tots els partits menysprear-los i he vist molts militants resignats, estoics, a l’espera d’algun favor d’un líder, mentre malgasten hores destil•lant programes i línies d’actuació elaboradíssimes, amb una gran riquesa de matisos, que es queden en un calaix. Són admirables, aquests militants. El fet és que les plataformes que darrerament s’han anat creant han servit, més que per cap altra cosa, per evitar les escissions. Funcionen com vehicles per al descontent, com vies d’escapament de la pressió, quan un partit sembla que peta. El cas del Reagrupament és paradigmàtic en aquest sentit. Estranyament les plataformes aconsegueixen canviar les direccions dels partits o les seves línies d’actuació. La seva força és molt limitada, no reben suports externs i es veuen ofegades per les maquinàries internes. Però les dues plataformes que avui agiten el debat del catalanisme semblen haver connectat amb gran part de la militància i, sobretot, dels votants dels dos partits polítics. La seva feina per evitar les escissions pot estar donant els seus fruits i de mica en mica es veu com les direccions van canviant el discurs. Sobretot ERC, però també CDC, està més que mai en mans de les seves bases, de les seves plataformes. La desorientació del catalanisme ho permet, la necessitat de noves idees ho propicia, les seva entrega sense càrrecs ni sous ni cotxes oficials els dóna una autoritat moral que encara els injecta més empenta. Estem en mans de les bases, de la seva capacitat per organitzar-se i fer arribar els seus plantejaments als electors. Hem d’estar agraïts a aquests militants del catalanisme, que molt sovint es veuen caricaturitzats per dedicar hores i entusiasmes a viratges en què ningú no creu. El seu èxit encara s’ha de veure, la seriositat dels seus plantejaments s’ha de demostrar, l’encert de les seves tesis, el seu realisme o la seva ignorància són elements per avaluar; però la tenacitat, l’amor al país i la fe en la política són ja avui una realitat. I cal agrair-los-ho.