Les bèsties de Bushwick

21 de juny de 2014 0

La Vanguardia 21 de juny 2014

Kikiriki Vivero

Als barris amb alta presència d’hispanoamericans, com ara Bushwick, a Brooklyn, hi sovintegen els establiments com el Kikiriki Vivero, prop de la confluència de les avingudes Wycoff i Myrtle. Cal entrar-hi per la porta del magatzem, una sala rectangular on hi cabrien, ben posats, cinc o sis monovolums familiars. Entrant a la dreta, cobrint tota la paret, hi ha les gàbies dels pollastres en ordre de més a menys cars, primer els de ploma vermella ($2,30 la lliura) i després els de ploma blanca ($1,90/lliura) i al final les gallines (no hi veig el preu). A la paret del fons, els conills; a dalt els de pèl marronós i a baix els de pèl blanc (tots, $5/lliura). Cobrint mitja paret a mà l’esquerra, al costat de la taquilla de pagament i la bàscula, oques, ànecs ($5/lliura) i una mena d’aus blanques i despentinades etiquetades en lletres xineses (una per $8, tres per $20).

La densitat de bèstia per gàbia és elevada per als estàndards d’homo sapiens. Cada gàbia deu fer un parell de metres de llarg per un d’ample, i els animals es trepitgen els uns als altres, però estan tranquils. Les aus fan amb el coll uns gestos secs que recorden a Michael Jackson i tenen una mirada perduda i poc empàtica. Els conills, en canvi, jeuen mandrosament i et miren amb uns ulls antropomòrfics, només a un buf evolutiu de l’autoconsciència. És el dia de l’Espanya-Holanda i volem dinar pollastre.

Mecànica banal

El José, un empleat parsimoniós i sorneguer, ens recomana el de ploma roja, -‘més saborós-’ i ens commina a triar-ne un. Li demano que triï ell i obre la gàbia, n’enretira un parell, engrapa l’escollit per les potes, l’arrossega enfora i el posa cap per vall. Uns ulls alarmats em miren des del fons del l’instint de supervivència. Sento compassió. Estic a punt de donar-li nom. Però en José s’ho repensa, el torna a la gàbia, rebusca entre sorolls aguts i en tria un altre de més gras. El penja del ganxo de la bàscula i em dóna un tiquet amb el número 770 (el mateix que a la pota del pollastre), on hi ha escrit $9.50.

Pago a la taquilla i li demano si puc seguir el pollastre -que he decidit que es diu Quim- en tot el procés. Fa que sí i entro a una sala contigua, on el Rafa, vestit amb la samarreta de Mèxic, força el Quim a tirar el coll enrere. Amb un ganivet petit li fa un tall sec a la gola i, en un gest mecànic i banal, el llança de cap en un dels 12 forats circulars que hi ha en una mena de moble metàlic d’on regalima sang -cap al desaigüe de terra. El terra és ple de plomes i sang i veig un ànec fugint passadís enllà. És caçat. Quan els espasmes s’han aturat, posen el Quim dins d’una pica on hi cau un raig d’aigua fumejant -‘afluixa les plomes’- i després en una centrifugadora que el desploma gairebé del tot. “Quants en mates cada dia?,” demano. “Més de mil.”

Estimo el Quim

A la sala del costat, tres empleats miren el Mèxic-Camerun en un Samsung Galaxy mentre tallen caps i potes, buiden òrgans i ous prematurs ‘-bullits són molt bons-’, emboliquen la vianda i l’entreguen a través d’una finestreta. A casa, mentre espargeixo pell de llimona ratllada sobre la pell del Quim, sento una mena d’aprensió, fruit de la consciència de tenir un cadàver a les mans i no una mera menja. Però després racionalitzo que és per suggestionar aquests pensaments que he anat al Kikiriki d’entrada. Li poso sal i pebre i llorer, i li entaforo una dent d’all i la llimona a quarts.

El trec del forn en el tercer gol d’Holanda, me’n menjo primer la pell, salada i bona, i ataco la cuixa. El gust és molt intents, molt més que el pollastre ‘orgànic’ del súper, (quanta estona passa des que un pollastre és mort fins que arriba a casa meva normalment?), i la textura és diferent. No és exactament dura, més aviat elàstica. ‘Muscular,’ és la paraula que em ve al cap mentre rumino. El pit es desfà en tires llargues fàcilment, però també l’he de mastegar més de l’habitual. ¿És perquè fa poc que és mort? 4-1: encara menjo. És el primer cop que ingereixo un animal que he vist viu -exceptuant marisc-, i esperava una epifania animalista, però quan l’àrbitre xiula el final, i malgrat una certa incomoditat innegable, només puc descriure’m indiferent i satisfet. Pobre Quim.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca