Aquests darrers mesos l’estenedor de la Belén és buit de calcetes. Quan fa quatre o cinc anys vaig començar a viure on visc, la Belén tenia setze anys i una manera de fer pertorbadora, desacomplexada, gens subtil. La terrassa del meu pis és enorme, a l’interior d’una illa de la l’Eixample, però és a la primera planta i l’envolten cinc edificis molt alts. Veig els balcons interiors de cada casa, els trastos que ningú no sap on guardar, i desenes d’estenedors.
El primer dia que arreglàvem els quatre vegetals que havien sobreviscut a la mudança, la Belén es recolzava a la barana del seu balcó, un tercer d’una de les façanes que ens envolten, amb el cos una mica abocat al buit, un mica ensenyant l’escot, a punt de joia, i ens mirava amb cara de pocs amics i molts amants. No sabíem que tenia setze anys i no ho semblava. Baixava a fer cafès de tant en tant, sempre venia molt fumada, i feia la impressió de no estar prenent sensatament cap de les decisions de la seva vida hormonada. Fugia dels seus pares i s’estava a casa meva. Sempre ensenyava les calcetes per sobre els pantalons i no xerrava massa.
No sé si es pot conèixer una dona per les calcetes que duu, però és cert que la moda de dur els pantalons per sota de la goma de la roba interior ofereix informació valuosa sobre la persona propietària del cul que tens al davant i t’estalvia algunes sorpreses si és que has d’arribar a descordar la bragueta. El dia que va morir Derridà, ara fa un parell d’anys, érem amb un amic fent un cafè al centre de Barcelona. Passàvem les pàgines d’un llibre seu que acabàvem de comprar, continuant la vella tradició catalana de recordar exageradament els morts i el dia que es moren, i sotmetre’ls al més cruel dels oblits a partir del dia següent. (Un dia) Tornant cap a casa em vaig trobar la Belén fent-se un porro al parc de davant de casa, ensenyant un tanga negre per sobre d’uns Levi’s blau marí. Els seus disset anys li havíen dut un nòvio amb el que follava sense compassió i de qui parlava amb una absència total de passió. Em preguntà pels llibres que duia i, encès com estava, vaig provar d’explicar-li el deconstructivisme. Deconstruir, li deia, es com fer evident el procés i donar-li més importància que el resultat. Em mirava entre foteta i compassiva, i anava xumant el porro. Nerviós i amb ganes de marxar li vaig parlar de les seves calcetes, i de totes les calcetes i calçotets que ensenya tothom, com si respongués a la necessitat d’ensenyar el procés d’haver-se vestit, enlloc del resultat d’anar polit. Vaig marxar cap a casa, fracassat.
Des d’aleshores, em vaig anar fixant en les calcetes que la mare de la Belén penjava a l’estenedor. La majoria eren de tall clàssic, de cintura baixa, petites i de colors. De tant en tant a l’estenedor senyorejaven un parell de tangues, desafiants. I de mica en mica van anar protagonitzant la majoria de les bugades. No m’agraden els tangues i em molestava que a la Belén s’hi hagués tornat addicte. Em molesta l’evidència de les natges al descobert i cal tenir un cul molt ben perfilat per aconseguir l’efecte triomfant del fil brasiler. Es notava que ja no era la seva mare qui li comprava la roba interior per la distància cada cop més acusada entre les calces maternes i els tangues adolescents. Gairebé ja no ens vèiem, jo tenia una nòvia de calcetes precioses que mai no treien el nas per sobre dels texans, misteri, sorpresa, bellesa, i ella va començar a dormir més a casa del seu nòvio, que era de Sant Feliu, que a casa de la seva mare, amb qui gairebé sempre es cridava. Durant uns sis mesos, o potser més, van desaparèixer les calcetes adolescents, els tangues, i tot l’armari de la Belén de l’estenedor.
L’estiu passat vaig sentir que em cridava des del balcó mentre regava les plantes. El seu escot havia baixat uns centímetres, el seu cabell mostrava la seva definitiva adhesió al món quillo i mastegava xiclet com qui t’ha de perdonar la vida. Li vaig preguntar on havia estat. Havia fugit de casa, deixat els estudis i s’havia instal.lat a casa d’un nòvio nou, de qui parlava amb tristesa. Va estar-se a casa la mare pocs mesos i governaven l’estenedor uns quants cullots llisos, d’un sol color, algun tanga despistat, i força calcetes negres, baixes, de goma prima. Volia tornar a estudiar, em va dir, i tornar a casa. Res, dos mesos i va tornar a desaparèixer. Ja en fa vuit o nou que no la veig.
La seva mare es va fent gran, com les seves calces. I del seu balcó arriba un silenci total. A vegades ens veiem pel carrer i ens saludem. Quan sembla contenta surto a la terrasa i miro cap a l’estendor, per saber com li va la vida a la Belén. Però és buit de les seves calcetes. La seva germana petita, que té setze anys i molta timidesa, comença a estendre algunes calcetes de colors, amb frases escrites per a què algú les llegeixi.
Publicat a la Revista Benzina, en el seu número del mes de juliol.